JOSEP PLA

Tenia ganes d’arribar a Josep Pla per molt motius. El principal, per tractar-se d’un escriptor de referència per mi des de sempre. D’adolescent llegia els seus articles a “Destino”, la revista que el meu pare comprava setmanalment. Els trobava d’una amenitat que el distingia d’altres periodistes. Ja més endavant, casada amb un empordanès, he anat llegint la seva obra i l’afecció "planiana" s’ha duplicat. Considero que la literatura d’aquest “homenot” inclassificable, aporta un testimoni extraordinari del que va ser la vida del nostre país al segle vint.

Josep Pla i Casadevall va néixer a Palafrugell el 8 de mars de 1897 i va morir a Llofriu el 23 d’abril de 1981, precisament el dia de San Jordi. La seva trajectòria biogràfica ens ofereix una imatge polièdrica i sovint contradictòria. Després d’estudiar Dret a Barcelona s’inicia en la feina periodística i ben aviat comença a publicar una sèrie de llibres que ràpidament obtenen el favor del públic. Després de la guerra i per raons òbvies, passa uns anys publicant en castellà. Ell no es va arrenglerar amb altres intel·lectuals de l’època, obligats a una penosa clandestinitat a causa del franquisme. Ell volia guanyar-se la vida i va preferir adaptar-se a les circumstàncies per continuar publicant. S’ha criticat el seu conservadorisme i se li ha retret una alineació interessada amb la dreta espanyola. Aquesta alineació circumstancial, ben aviat el va decebre, veient el menyspreu per la cultura catalana que demostrava el nou règim i la impossibilitat de publicar en català. Lentament, a través de “Destino”, es retroba amb els seus lectors catalans.

Amb Josep Vergés a Londres

A partir de 1947, quan la censura ho permet, torna a publicar en català. I en col·laboració amb l’editorial Selecta ens ofereix un seguit de títols emblemàtics; “El vent de Garbí, “El carrer estret” (Premi Joanot Martorell 1951), “Un senyor de Barcelona”, “Girona”, “Nocturn de primavera”, “Peix fregit”, “L’Empordanet”, “Santiago Rusiñol i el seu temps” i un llarg llistat de títols. Comença a publicar amb Selecta,  la sèrie de biografies titulades “Homenots”, i la recopilació de les  “Obres Completes”, que després continuarà amb l’Editorial Destino, dirigida pel seu amic, també de Palafrugell, Josep Vergés. El primer volum de l’Obra completa, el famós "Quadern gris", engloba el dietari que va fer els anys 1918-1919.

L’obra immensa de Pla, és d’una varietat temàtica aclaparadora; dóna fe d’una vida dedicada exclusivament a escriure. A través del filtre d’una ment especialment dotada per l’observació minuciosa de les coses, els seus escrits adquireixen un segell intel·lectual que els personalitza, sigui quin sigui el tema escollit. La ironia, a voltes despietada, junt amb un escepticisme contundent, són característiques essencials de la seva prosa, la qual cosa contrasta amb la gran subtilesa sentimental que  mostra quan descriu la natura. Això evidencia que darrera la cuirassa cínica i esquerpa del personatge s’hi amaga un cor que es pot emocionar amb qualsevol detall mínim. En una biografia sobre Pla vaig llegir que, escoltant les estrofes de la cançó “La Mare de Déu, quan era xiqueta”, els ulls se li omplien de llàgrimes. Hi ha pàgines de Pla que contenen un lirisme subtil extraordinari. Itàlia, el seus artistes i els personatges històrics de l’època renaixentista el fascinen. Pel poeta Leopardi va sentir verdadera passió.  Pla va ser un lector infatigable, coneixedor i admirador d’escriptors d’altres cultures com Baroja, Stendhal, Montaigne i Leopardi que van influir en el seu pensament. Segons el seu amic Josep Martinell la retòrica noucentista l’ofegava. Hi havia una mena de recel entre els intel·lectuals catalans i ell. Pla i Sagarra van esbandir la llengua de l’afectació i l’èmfasi que predominaven.

A casa tinc molts llibres de Pla, alguns són de viatges, altres estan dedicats a llocs de Catalunya, a la Mediterrània; també un parell són novel·les i la resta la componen biografies, i reculls de cròniques i articles periodístics. Alguns els he rellegit diverses vegades perquè em complau l’observació tan precisa, el to irònic i el repertori d’adjectius originals que és capaç de desplegar. Quan vull passar una estona distreta i evadir-me, busco algun llibre de Pla per resoldre la qüestió i no em falla mai.
“Cadaqués”,  va significar el seu retorn al català el 1947. En edició especial de l'editorial Joventut, conté unes xilografies noucentistes de  Ricart, que són pura delícia. Numerades del 1 al 2000, guardo com una joia l’exemplar número 1547. Aquest llibre i un parell dedicats a l’Empordà, “De l’Empordanet a Andorra” i “L’Empordà”, els rellegeixo sovint. Les descripcions del paisatge amb els cels únics, la seva tramuntana també única i la  formació de la comarca, segueixen un retrat històric molt interessant. Haig de dir que a mi la tramuntana no m’agrada gens i a ell sembla que tampoc. En un capítol on escriu sobre el clima diu: “A l’Empordà, només s’hi està bé quan no fa tramuntana. Si es pogués abolir, el país seria incomparable... Encara de vegades trobo persones velles, mortes de fred, que em diuen: “La tramuntana, fresca i sana”. Jo m’he malfiat sempre dels nostres refranys, sobretot dels posats en vers. En el nostre país hi ha hagut una tal quantitat de poetes mediocres, per no dir dolents, que han arribat a fer rimar les coses més absurdes i grotesques”. Hi estic completament d’acord.

Un altre llibre que sempre tinc a mà a la tauleta de nit es titula “Barcelona, una discussió entranyable”. Segons un prefaci posterior del mateix Pla, el llibre “no pretén ser una guia. És un document elemental, candorós en el qual es reflecteixen reaccions de joventut”. En efecte es tracta d’un recull de capítols, on un jove Pla de setze anys, descriu les impressions que sent en arribar a Barcelona. La història, els pisos de l’eixample, el Passeig de Gràcia, les Rambles, la Sagrada Família, el Palau de la Música (aquí la seva crítica és certament cruel), el Parc, el Carnaval o els barcelonins, componen un relat irònic ple de matisos sarcàstics de l’aprenent d’escriptor. Fa de testimoni d'una època.

A “La Catalunya vella”, "Notes de viatge", també en edició especial de Teide, fa un recorregut pel seu propi país. Com diu ell “és un desplaçament insignificant, fet generalment en autobús, de vol gal·linaci”. Hi descriu paisatge, ambients, curiositats, i en algun capítol es permet intercalar converses. En el capítol dedicat a les aigües minerals de Vilajuïga (el poble del meu marit), aprofita l’avinentesa per recrear un diàleg hipotètic i costumista entre dos usuaris d'un manantial no especificat. Fins aquí tot bé perquè el mateix Pla expressa, en el llibre, que allò és pura ficció. Només en faig referència a tall d’anècdota perquè, més endavant, hi afegeix un altre diàleg que mai va existir, entre ell i  l’encarregat real de l’establiment de Vilajuïga, el senyor Ramon Margineda, nebot del descobridor de les aigües i padrí del meu marit. I no va existir senzillament perquè en Pla hi va anar sense avisar i aquell dia el padrí no hi era. L’enrabiada del senyor Margineda quan va saber que en Pla en persona s’havia desplaçat fins la font mineral va ser considerable. I encara més quan va llegir el que en Pla va escriure sobre ell en el llibre, i sobre un museu adjacent a les aigües, que el pobre home havia anat reunint al llarg de la seva vida. Va inventar una conversa ben florida i un recorregut pel museu sense l'acompanyant protagonista. De tot plegat, en Pla en feia una retrat tendent a la caricatura sarcàstica que no li va agradar gens al padrí. Cal reconèixer (encara que fos parent nostre), que l’escrit s’apropava a la realitat del personatge-padrí, home certament histriònic, però també cal explicar com va anar de debó l'assumpte. Suposem que algun empleat de l’establiment el debia portar fins el museu, i per altres conductes devia conèixer algunes dades sobre la personalitat del padrí, home popular a la comarca. La imaginació creativa de l'escriptor va fer que tirés directament pel dret escribint el que li va donar la gana quan no va trobar al seu interlocutor. Llicències literàries que li permetia la fama! Malgrat tot això, encara em declaro admiradora d'en Pla. Invencions a part, l'escriptor va comentar diverses vegades, que l'aigua de Vilajuïga havia estat sempre la seva aigua.

Josep Pla va voler exercir de pagès i com a tal li va agradar presentar-se, amb la inseparable boina, reclòs voluntàriament al seu mas de Llofriu, com un producte més de la terra, de la seva terra. No oblidem que va ser un gran viatger; va anar per tot Europa, però tornava sempre a l’Empordà.