DONES INTEL·LECTUALS

Una de les coses que m’ha quedat ben clara repassant el llistat d’escriptors en llengua catalana, és l’escassa presència de dones que s’hi observa. Tenim una Isabel de Villena al segle XV i fins a finals del XIX, amb M.Antònia. Salvà i Caterina Albert no en veig cap més, l'immensa majoria son homes. Per sort el segle XX s'inicia amb un panorama més engrescador. Aquest fet també comú  en altres llengües i en altres disciplines, no m’hauria d’estranyar gens, ja que és una constatació històrica habitual. Des de sempre, a les dones ens ha tocat representar el mateix paper dins la societat, tant a casa nostra com a l’altra punta de món. La dona, aquest ésser eteri, portador segons afirmen, de valors tan preuats com la bellesa, la sensibilitat, l’observació i la subtilesa, no els ha utilitzat per la creació literària, sinó per altres afers que tots i totes sabem. Com a molt, aquests valors han servit per inspirar l’altre sexe i ens han fet merèixer la seva glosa poètica. De grat o per força, la dona, en general, ha estat exclosa de l’intel·lecte, paraula que en el diccionari està estretament lligada al coneixement i a la capacitat de pensar. I si ho ha fet privadament, el seu treball no ha transcendit.

Faig aquest preàmbul abans de referir-me a les figures de Clementina Arderiu i Rosa Leveroni, dues dones que comencen a trencar  l'estereotip i transiten amb força per la mateixa via dels homes.
Clementina Arderiu va ser una dona intel·ligent, sensible i culta, que va saber transformar en poesia la seva vida quotidiana, i va viure el conflicte de ser dona i creadora. Malgrat haver de treballar sempre a l’ombra d'un marit tan important com el gran Carles Riba (què difícil el paper d’esposa i mare amatent, quan pel cap bull el desig i la vida!), va saber bastir una obra que alguns van qualificar solament de femenina i que molts han elogiat per la seva sinceritat i el coratge de seguir fidel en tot moment a ella mateixa.: “Però resta una cambra al fons del fons on entrar no podríem ni breus segons...”.

Potser aquesta cambra oculta de que parla, ens descobriria la dona que somnia i que es deixa portar per un impuls vital que l’empeny a transgredir l’ordre i la transforma en una "petita esbojarrada...”, com diu el vers.

ARA

Ara que de tanta cosa torno...

No em pregunteu, que no sabria dir-vos

per quina brida m’he sentit lligada.

El cor encara vol tornar a gronxar-se

desbocat, a les barques de la fira;

i dic que si, que en mi tot clama d’esma

cap aquella petita esbojarrada.

... I ja no sóc sinó un dona absorta,

amb la veu i amb el riure que s’aturen.

L'altra dona, Rosa Leveroni, també va saber demostrar que podia violar el model imposat per l’educació i les convencions. Coincidint amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, va entrar en l’Escola de Bibliotecàries, on va tenir com a professors a Carles Riba i Ferran Soldevila. Aquests contactes la van marcar profundament, i en la seva obra poètica ens mostra, sense cap mena de reserva, una problemàtica existencial que constitueix l’eix i el motiu que la impulsa a viure.  La literatura leveroniana respira vivència i sentiment. El llibre de poesia "Presència i record," publicat el 1952 inclou un pròleg de Salvador Espriu, gran amic seu. A “Confesions i quaderns íntims” se’ns rebel·la com una dona desinhibida que parla obertament de la seva passió amorosa, una passió que la va abocar a la solitud. Els seus versos, amarats de sentiment, mostren la trista melangia que va envoltar la seva vida.

    

JO PORTO DINTRE MEU

Jo porto dintre meu

per fer-me companyia

la solitud només.

La solitud immensa

de l'estimar infinit

que voldria ésser terra,

aire i sol, mar i estrella,

perquè fossis més meu,

perquè jo fos més teva.

Van ser dues dones molt diferents, amb el nexe comú de la inquietud intel·lectual i per circunstàncies de la vida els seus camins es van encreuar. Clementina Arderiu va ser la muller, enamorada i discreta, capaç d’assumir qualsevol càrrega i preservar el seu lloc. Rosa Leveroni és la dona jove i apassionada que irromp en mig de la pau, però lluny de convertir-se en la tercera en discòrdia,  treballa i serveix d’enllaç entre els prohoms de la cultura que ella tan admira, marcant sempre el propi territori amb una visió singular. Aquestes dues dones van tenir una vida complicada i poc convencional, a causa de la guerra i de la seva posició dins un triangle difícil, però no van assolir el paper de comparses resignades, sinó que van saber omplir de contingut poètic la seva existència, cadascuna a la seva manera i segons la pròpia circumstància.

Per sort, ara cada vegada són més les dones que ocupen llocs preeminents, convençudes de la seva igualtat intel·lectual dins la societat.