SALVADOR ESPRIU - AL SERVEI DEL POBLE

“Sóc un home sense biografia... l’home mes avorrit i ensopit del món...”, declarava Salvador Espriu a Josep Maria Espinàs, en el programa d’entrevistes “Identitats” de TV3. Però avorrida o no, tothom en té de biografia, i la seva, malgrat les reticències i el tancament deliberat, no deixa de ser el retrat d’un personatge singular, profundament reflexiu i amb un potencial humà extraordinari. D’altra manera no s’explicaria el poder de suggestió que va exercir a casa nostra en un moment, el de la Transició, en que Catalunya emergia després de la llarga nit franquista.

Espriu va néixer un 10 de juliol, i aquesta data ja en principi me l’apropa, perquè també és la meva data de naixement. No sé si és per això o por un altra conjunció esotèrica sobrevinguda, el cas és que la seva figura em resulta molt més accessible ara que en els temps de la seva eclosió, dins del món intel·lectual. Tot i que llavors seguia amb interès els canvis polítics que es produïen, no vaig  tenir ocasió de veure les seves obres de teatre, ni vaig llegir els seus llibres, potser per por de trobar-ho tot massa enlairat pels meus coneixements en aquells moments. Tan sols vaig veure “Laia”, l’adaptació cinematogràfica d’un del primers llibres d’Espriu i vaig descobrir la seva obra poètica a través de la veu potent d’en Raimon.  Aquelles lletres ja em suggerien un univers d’imatges d’una espiritualitat prometedora. Aquest Any Espriu ha estat definitiu per apropar-me a la figura d’aquest home fràgil, amable i minuciós.

Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners, a causa de la feina del seu pare que era notari, però als dos anys la seva família es va traslladar a Barcelona, on va viure fins la seva mort. Sentimentalment va estar sempre vinculat a Arenys de Mar, la població d’on provenien els seus pares, que és la Sinera que apareix en molts dels seus textos, escrita a l’inrevés. De petit va viure la mort de dos germans i una malaltia en pròpia carn que el va mantenir tres anys allitat. Sens dubte, aquests fets van marcar per sempre més la seva personalitat i la immobilitat el va aficionar a la lectura. Més endavant va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la universitat de Barcelona i ben aviat començà a publicar les primeres obres en narrativa. Quan preparava la seva llicenciatura en Clàssiques esclatà la Guerra Civil i començà l’època més negra per la cultura catalana. Durant aquest període continuà escrivint però envaït per un estat de desànim, causat pels esdeveniments negatius i sobre tot per la mort del seu gran amic, el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Després de la guerra, i en plena repressió franquista, va deixar la prosa i va començar a publicar poesia; segons declarava en l’entrevista a Espinàs, “... per una raó molt clara, una raó més aviat política. Perquè els versos, la censura se’ls mirava molt poc, si és que se’ls mirava, i si se’ls mirava no els entenien...”.

M’agradaria aturar aquí aquesta reduïda biografia, per incidir en el personatge. Aquests dies he repassat escrits, articles, entrevistes i vídeos sobre Espriu i m’ha arribat a fascinar la precisió, la meticulositat, l’exquisida delicadesa a l’hora de respondre a qualsevol pregunta. En aquest sentit m’ha descobert un home amb una extraordinària vida interior, possiblement fruit d’aquella infantesa trencada per la malaltia. En l’entrevista en castellà que li fa Joaquin Soler Serrano en el programa “A fondo”, sorprèn l’actualitat de les preguntes i el to digne, tranquil però segur de les respostes d’Espriu. Algunes vegades traspua ironia i, fins i tot, una certa murrieria en el gest; altres, transmet emoció continguda i profunda catalanitat.

L’envelliment d’un règim espanyol anacrònic i caduc, va propiciar la progressiva represa cultural en els anys seixanta i, a la mort del dictador l’any 75, l’obra de Salvador Espriu ja havia assolit unes quotes de popularitat impensables. Se’l va convertir en el poeta nacional, en la representació vivent d’un futur llargament anhelat.

Va ser llegit i reconegut com autor, cantat per un Raimon que ens el  redescobria, i la seva dramatúrgia era interpretada triomfalment als escenaris, sota la direcció i el treball artístic de gent tan prestigiosa com Ricard Salvat, M. Aurèlia Campmany o Núria Espert entre altres. La popularitat li va arribar tard, però de forma abassegadora, envaint una personalitat austera i reclosa que als ulls del món aparegué plena de fermesa i de dignitat.

Contemplat des de la distància, és possible que el seu mite es sobre dimensionés deliberadament, però s’ha de tenir present la fam de llibertat d’aquell moment. En vista de les actuals circumstàncies, l’aparició avui dia d’algú posseïdor d’un carisma poderós com el seu, potser també seria capaç de provocar una reacció similar, encara que la situació  no sigui ben bé la mateixa.

L’any 1972 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 1980 la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el 1982 la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Va morir el 22 de febrer de 1985, i va ser enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, enmig d'una gran manifestació de dol.  

La seva obra és extensa i variada i en ella destaca l’element simbòlic girant a l’entorn de la mort i  d’un món particular per on deambulen personatges mítics i bíblics, barrejats amb altres reals i tot expressat amb un llenguatge auster, rigorós, no exempt d'ironia, que convida a la reflexió. Els principals títols són: en novel·la El doctor Rip” i “Laia”; en poesia “Cementiri de Sinera”, “Les cançons d’Ariadna”, “Final del laberint”, “La pell de Brau”, “Llibre de Sinera” i “Per la bona gent” entre altres; en teatre “Primera història d’Esther”, “Antígona”, “Una altra Fedra si us plau” i “Ronda de mort a Sinera”, entre altres. Durant els últims anys de la seva vida, Espriu es va dedicar a corregir i revisar la seva obra, a fi de dotar-la d’una unitat estilística coherent.

                 

L’any Espriu que enguany celebrem per commemorar el centenari del seu naixement, servirà per tornar a divulgar aquesta obra i honorar la seva figura. Coincidint amb aquesta efemèride, s'ha publicat una biografia signada per Agustí Pons, amb el títol "Espriu transparent".

El poema “Inici de càntic en el temple”,  esplèndidament musicat i cantat per Raimon, expressa el fervor i la fermesa d’un poble que no vol morir.