REFLEXIONS SOBRE ELS AUTORS MODERNISTES - JOAQUIM RUYRA

Abans que res vull expressar un sentiment d’agraïment al reguitzell d’escriptors i filòlegs que ens han precedit i que han fet de la nostra llengua el vehicle sòlid que és actualment. I vull centrar-me en el període que més admiro, el Modernisme, per remarcar com n’és de sorprenent comprovar la gran quantitat d’autors qualificats que van coexistir en un període relativament tan curt. Suposo que el pas d’un segle a l’altre, amb la industrialització, els moviments socials i el contacte amb cultures més enllà de les nostres fronteres, van motivar que les ments visionàries dels nostres artistes sentissin la necessitat imperiosa de crear i ho fessin d’una manera tan rica i diferent. Va ser un període intens, fructífer, ple de personatges interessants agitats pel desig de copsar la bellesa i  expressar-la en una llengua cada cop més endreçada. Pel meu imaginari circulen tots els noms que hem anat desglossant i la potència del seu esperit creador em provoca un  respecte molt profund. Els veig com personatges gairebé èpics. No sé si ells preveien el que arribarien a representar quan van emprendre la tasca d’escriure i què suposaria per les generacions futures el seu missatge renovador. En tot cas, formen part de l’engranatge que ha teixit la nostra cultura i els hem d’estar molt agraïts.

 Als noms que hem repassat anteriorment he d’afegir el de Joaquim Ruyra. Joaquim Ruyra va néixer a Girona el 1858 i va morir a Barcelona el 1939. Ès un escriptor que m’inspira una mena de tendresa especial per la delicadesa i originalitat dels seus escrits. Ell va conviure amb la Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme, però podríem definir la seva obra com la de un “apòstol” de la llengua (el segon després de mossèn Alcover), ja que a innovar-la i enriquir-la va dedicar la seva vida.  Va ser un eficaç col·laborador de Pompeu Fabra en la discussió de problemes filològics. Ès un genuí representant d’una literatura popular on la qualitat i el rigor estilístic assoleix una altura definitiva. La selecció de la paraula precisa per expressar la vida d’una forma bella va ser la seva màxima preocupació. El seu univers literari, centrat en el mar i en la costa, concretament en el poble de Blanes, d’on provenia la seva família, ens ha aportat una sèrie de relats curts plens d’humanitat. La seva prosa és poètica, però retrata amb gran penetració psicològica els personatges humils de pescadors i pagesos, amb el parlar salat propi d’aquelles terres. “Marines i boscatges”, el seu primer llibre és un recull de contes de gran qualitat literària. La seva prosa, amarada d’un lirisme viu i acolorit, l’ha convertit en referència constant per a molt autors posteriors.

De la selecció de contes que amb tant d’encert ens prepara la Dolors, he retrobat “Les Senyoretes del mar”, una fantasia deliciosa, una joieta delicada i amable que expressa tot l’amor al mar i a la vida marinera que en Ruyra sentia, i que vaig tenir ocasió de conèixer ja fa uns quants anys, dins del curs “Contes i narracions” també amb la Dolors (després de tants cursos de literatura potser al final aprendré alguna cosa)

( )... “ Totes, a la fi, van mormolar paraules misterioses a l’orella dels que dormen. Els parlen de la poesia del mar, del bellugueig encantador de les ones de llurs variades i finíssimes colors; dels oratges, de la calma, dels vents, de les delícies d’una llarga navegació, de la sublimitat dels temporals... I els pescadors somnien, somnien tot allò que els van inspirant les petites fades...”

           
            "Joaquim Ruyra va ser el mestre insigne de les lletres catalanes.
            Potser el més gran escriptor que de qualsevol llengua fins avui he conegut."
                                                                                    Salvador Espriu

TRES NOVEL·LES MODERNISTES

Aquesta setmana hem continuat amb la literatura modernista abordant la narrativa amb tres novel·les genuïnament representatives d’aquest estil: Caterina Albert amb "Solitud", Raimon Casellas amb “Els sots ferèstecs” i Prudenci Bertrana amb “Josafat”. Al meu parer, és en la novel·la on els postulats inherents al modernisme apareixen amb més claredat. Els modernistes defensaven l’esperit de lluita i la innovació contra  la passivitat d’una societat conformista uniformitzada, i ho feien per mitjà de símbols. I  aquests tres títols impressionants donen fe d’aquests postulats.

Sento una particular admiració per “Solitud”. S’ha elogiat abastament aquesta novel·la, i potser no caldria insistir en la seva qualitat literària reconeguda dintre i fora de Catalunya, però tan sols voldria remarcar la potència dels personatges, especialment el de la Mila, la jove protagonista. Caterina Albert fa el retrat psicològic perfecte d’una dona plena de vida, decebuda per l’actitud indiferent d’un marit sense esperit, que acaba engolida per un entorn que la sobrepassa dramàticament. Per mi és un dels personatges més ben construïts de la nostra literatura, un personatge ple de matisos que només podia ser concebut per una altra dona. També les descripcions imaginàries d’una natura estremidora fan que esdevingui una protagonista més de l’obra, així com l’aparició de dos personatges antagònics: el pastor Gaietà i la figura de l’Ànima que vénen a representar les forces del bé i el mal. Tot plegat arrodoneix una novel·la simbòlica excepcional, que va enlairar la figura de l’autora a un lloc d’honor.  
Coneixedora de l’entorn masclista que regnava en la seva època, va tenir la precaució estratègica de presentar-se públicament com a Víctor Català perquè no mutilessin la seva obra. És prou sabuda la mena de prejudicis que la dona ha hagut de patir per fer valdre la seva vocació en qualsevol de les arts.

Amb “Els sots feréstecs”, vaig descobrir Raimon Casellas i he de reconèixer que em vaig haver de treure el barret davant la potència simbòlica del relat. Raimon Casellas va ser un crític d’art molt important, que influí en la difusió del modernisme. Els seus articles a l’Avenç, la Vanguardia i a moltes altres publicacions van aportar una visió nova del concepte artístic. 

“Els sots feréstecs”, editada el 1901, és considerada la primera novel·la modernista. Tota ella respira un atmosfera de novel·la tenebrosa conduïda a l’exageració per provocar la reacció del lector. En aquest sentit reconec que em va impactar. Cada capítol ens endinsa més i més en un ambient obscur de personatges que vagaregen com ombres enmig d’una natura enterbolida, feta a mida per l’efecte que vol causar. El final ens aboca a una apoteosi negativa i sinistra de destrucció. 
Realment, esquematitzat d’aquesta manera pot semblar poc atraient la seva lectura, però tot al contrari, a mesura que penetrem en el relat, seguim amb un interès carregat d’indignació les reaccions egoistes dels bosquerols, ens angoixem amb l’aire enrarit del paisatge i patim amb els pensaments negres del desgraciat protagonista, mossèn Llàtzer. És paradoxal que ell, l’únic personatge viu i lúcid de la novel·la, acabi enterrat materialment per uns bosquerols que vegeten com difunts en vida. Tot un símbol del fracàs de l’ànima creadora enfront la passivitat i la inèrcia de la massa. Malgrat tot aquest patiment a l’hora de llegir, arribem al final convençuts que ens trobem davant d’una obra mestra.

Prudenci Bertrana completa el tercet d’escriptors modernistes que hem tractat aquesta setmana. Aquest autor nascut a Tordera el 1867, va desenvolupar una complexa tasca intel·lectual com a escriptor, periodista i director de setmanaris, compaginant aquest treball amb el de professor de dibuix a l’Escola del Bosc. La seva obra més coneguda és “Josafat”.

Fa una colla d’anys, vaig tenir ocasió de conèixer aquesta novel·la per una adaptació a càrrec de Benet i Jornet a Televisió Espanyola de Catalunya. Naturalment era en blanc i negre però dintre dels paràmetres de l’època era una adaptació prou digna. La interpretava l’Ovidi Montllor i l’Àngels Moll. Recordo que em va impressionar força per l’atreviment del tema i no m’estranya gens que causés un gran escàndol al seu dia entre la societat benpensant, amb un argument que trencava motllos. El personatge de Josafat és una mena de Quasimodo solitari que viu relegat dalt del campanar de la catedral (se suposa que es tracta de la catedral de Girona), fins que en el seu cau hi apareix una prostituta, la Fineta, que sent una forta atracció sexual per aquell home primari. Per Josafat comença una lluita entre la seva fe religiosa i el desig carnal, el bé i el mal, que acaba, naturalment, en drama.

Aquests dies he llegit la novel·la (es llegeix molt de pressa, es curteta) i he comprovat amb quina habilitat sap atrapar al lector aquest relat. La fluïdesa d’un llenguatge cru i  expressiu i la morbositat de l’argument, amb la presència afegida d’un lloc sagrat, omple de  truculència una obra que segueix el corrent de la temàtica modernista.   

L'ESCOLA MALLORQUINA

Aquesta setmana hem fet un viatge per les Illes i, paral·lelament a l’època Modernista, hem trobat exemples d’escriptors mallorquins embarcats en la recuperació de la llengua. Cal destacar la intensa col·laboració que es va establir entre els dos territoris de parla catalana, i el que va significar la valuosa aportació d’aquests escriptors.

Mossèn Antoni M. Alcover (Manacor 1862-Palma 1932), va crear el Diccionari català-valencià-balear, també anomenat Diccionari Alcover-Moll, obra gegantina formada per deu volums i duta a terme amb la col·laboració de Francesc de Borja Moll. Aquesta magna empresa d’investigació filològica, a la que va dedicar una gran part de la seva vida, li va valdre el nomenament popular d’apòstol de la llengua. També figuren entre els seus treballs el recull “Aplec de rondalles mallorquines", publicades sota el pseudònim de Jordi des Racò, i la direcció i finançament de l’Edició de les Obres de Ramon Llull.

Dins del que s’ha anomenat Escola Mallorquina destaquen tres poetes de tendències diverses que, en aquella època de gran auge literari mallorquí, van mantenir molta relació cultural amb Catalunya.

Mossèn Miquel Costa i Llobera (Pollença 1854-Palma 1922) va conrear un tipus de poesia d’inspiració clàssica, serena i de gran bellesa, però a la vegada imbuïda del romanticisme de les seves lectures juvenils de poetes com Victor Hugo. Per això s’ha dit d’aquest autor que era un clàssic del Romanticisme i un romàntic del Classicisme. Entre les seves obres destaquen el recull de poesies més clàssiques, anomenades les “Horacianes”, dedicades precisament al poeta Horaci, i de la primera etapa romàntica  “El pi de Formentor”, el seu poema més conegut. A través d’un llenguatge molt acurat, en aquests versos es pot visualitzar el paisatge mallorquí, que esdevé un símbol d'homenatge a la Mediterrània i suggereix un ideal de vida elevada.

Joan Alcover i Maspons (Palma 1854-1926) va ser assagista i una de les veus més profundes de la poesia de principis de segle. A casa seva es reunien els intel·lectuals més destacats per fer-hi tertúlia literària. Personatges com Rusiñol, M. Antònia Salvà, Carner o Sagarra, eren assidus assistents a aquestes tertúlies.

En la seva obra palpem la influència que en el seu esperit van representar una sèrie d’esdeveniments luctuosos en la família. En el llibre “Cap el tard”, la presència de la mort, i el sentiment personal de solitud queda expressat de manera punyent:

DESOLACIÓ

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,

que al segadors feia ombra a l’hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sense entranyes, que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,

al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

La lletra de la popular cançó “La Balanguera”, és obra de Joan Alcover; va ser musicada per Amadeo Vives i és ara l’himne oficial de Mallorca. Difosa pels cors de Catalunya i Mallorca al primer quart del segle XX, va ser prohibida en temps de la dictadura de Franco, juntament amb “Els Segadors”, “La Santa Espina” i altres. En el període de la Nova Cançó, Maria del Mar Bonet la va difondre i es va tornar a popularitzar molt, de manera que a l’any 1996, el Consell Insular de Mallorca la va convertir en l’himne de l’illa. Diu la primera estrofa:

LA BALANGUERA

La Balanguera misteriosa,

com una aranya d’art subtil,

buida que buida sa filosa,

de nostra vida treu el fil.

Com una parca bé cavil·la

teixint la tela del demà

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

Maria Antònia Salvà (Palma 1869 – Llucmajor 1958) Pertanyent a una família il·lustrada i acomodada, va poder dedicar la seva vida a la literatura. Va contactar amb els ambients literaris de parla catalana, entre ells Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Carles Riba i, especialment, Josep Carner que es convertí en el seu mentor i la va donar a conèixer a Barcelona. La seva obra, basada en una visió subjectiva de la natura, evoca  els diversos estats d’ànim que aquesta li provoca. El paisatge de l’interior de l’illa, de la casa pairal de Llucmajor, els treballs de la gent del camp i la recreació d’un mont rural ancestral, són l’eix dels seus poemes.

Com d’altres contemporànies seves, M. Antònia Salvà va haver de superar els prejudicis que va patir la literatura escrita per dones. Ella va néixer el mateix any que Caterina Albert, l’autora de “Solitud”. Van mantenir un reconeixement mutu, fent intercanvi important de correspondència, conscients del seu mestratge i de la importància que esdevindria per la història, la literatura escrita per dones.  Amb una sorprenent visió de futur, M. Antònia Salvà, llança una crida d’ànim a les poetes del segle XXI:

“A les donzelles de l’any dos mil

Oh, vosaltres, pressentides flors d’amors i gentilesa

que viureu quan mon passatge s’haurà fes esborradís;

jo us endreç per aleshores, amical, un escomesa

que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís”

Molts són els poemes que l’autora dedicà a la natura però em plau fer menció, d’un poema que va dedicar a un pobre cactus, que ens dóna idea de la capacitat simbòlica  que va saber donar a la supervivència d’un element molt poc freqüentat pels nostres poetes. No sabem si pretenia referir-se de manera conscient a la supervivència de la dona escriptora, però, en tot cas,  ho podríem aplicar a qualsevol entestada resistència:

D’UN CACTUS

Com rèptil monstruós de pell clapada,

d’entranya llefiscosa, era ajocat

al seu racó, bevent la solellada.

De sobte, sa malícia desvetllada,

enrevinclant-se, va esquerdar el test.

Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest,

dalt d’una paret seca fou llançat,

i al cap de temps, damunt les pedres dures,

furgant per les llivanyes i juntures,

trobí el vell drac encara aferrissat.

Voldria retre homenatge a les illes, i molt especialment a la seva representant per excel·lència, Maria del Mar Bonet. La Maria del Mar ha sabut mantenir viu un lligam permanent de germanor al llarg de la seva carrera com a cantant, compositora i poeta. He admirat en els seus recitals i gravacions l’exigència en la tria d’un repertori personal i escollit, així com la perfecció i bellesa d‘una veu càlida i única que ens embolcalla. Vull agrair el  testimoniatge fidel vers la llengua i la cultura dels Països Catalans, que ha unit amb  encert passat i present, per servar la memòria d'un poble. Mentre intentava confeccionar aquest vídeo de ”El pi de Formentor” he tornat a enamorar-me d'un imaginari de bellesa idíl·lica que formen la unió d’un paisatge, un poema, una música i una veu realment excepcionals.

                             EL PI DE FORMENTOR    Miquel Costa i Llobera

Mon cor estima un arbre! Mes vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

no va la fontanella ses ombres a besar;

més Déu ungí d'aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l'ocell que encativam;

el crit sublim escolta de l'àguila marina,

o del voltor que puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta;

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i, vencedor, espola damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura 

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada

com l'au dels temporals.

MODERNISME - APEL·LES MESTRES - JOAN MARAGALL

Caldria situar el moment històric que va envoltar el fenomen modernista a Catalunya. L'any 1888 Barcelona celebrava l’Exposició Universal que significava el desvetllar d’una consciència de país i l’afirmació d’una etapa de progrés econòmic. Barcelona ampliava el seu perímetre, edificava l’eixample i afegia diverses vil·les properes a la ciutat. Gràcies a una burgesia potent que compartia el fet cultural, s’afavoria el floriment de les arts. A Europa feia temps que es produïen grans moviments artístics que van seduir als nostres joves artistes.  L’estada de Casas, Rusiñol i Clarasò a París el 1889,  assenyala una etapa que va revolucionar el món de l’art a Catalunya i que va actuar com a catalitzador d’un corrent que ja s’estava gestant de feia un temps. Resulta sorprenent com va arrelar l’estil modernista a Catalunya en tots els àmbits, degut sens dubte a un esperit emprenedor i a una clara vocació europeista. Catalunya reuneix un patrimoni modernista únic i espectacular; aquest fenomen es convertí en una moda que transformà el panorama estètic i omplí els carrers d’edificis on predomina la fantasia, la imitació de la naturalesa  i les línees ondulants.

Un moviment tan exuberant va tenir el seu corresponent en la literatura. En aquest camp, com en els altres, va suposar una manifestació de protesta contra el conservadorisme de la societat inculta i burgesa que l’havia propiciat, amb la pretensió de regenerar-la a través de l’art. Emprant moltes vegades un llenguatge simbòlic, plantejava el dilema entre l'art i la vida, entre la realitat hostil i la evasió idealista.

De tota manera existeixen diferents tendències dintre d’aquest corrent literari.  De la munió de poetes modernistes, la primera figura que apareix, tot i que ocuparà la situació de precursor, és la d'Apel.les Mestres, nat a Barcelona el 1854. Devot de la bellesa, Mestres sentí una vocació profunda envers qualsevol expressió artística: fou dibuixant, tasca en la qual assolí una gran notorietat, i que hagué de deixar a causa d'una afecció a la vista; publicà un bon nombre de llibres de poemes, contes, llegendes populars, narracions i teatre. Va composar música, sobretot música de cançons, i es dedicà a la jardineria, entesa com una faceta més de l'activitat artística. Fou un artista total que excel·lí en les diverses branques que va conrear.

Com a figura representativa del Modernisme tenim a Joan Maragall. Maragall, que va néixer a Barcelona el 1860, fill d’una família burgesa d’industrials tèxtils, decidí enfrontar-se al seu pare i no continuar en el negoci familiar. Va estudiar la carrera de Dret, però després d’exercir-la durant un temps i de treballar com a periodista, va dedicar-se exclusivament a la literatura, especialment la poesia, la seva gran vocació. Casat amb Clara Noble i pare de família nombrosa, la seva vida va transcorrer plàcidament entre Barcelona, Caldetes i altres pobles. Porta una activa vida intel·lectual publicant articles de top tipus, fent traduccions, sobretot de l’alemany. La influència de Goethe i Nietzsche és evident en la seva literatura.

Maragall és un amant de la vida. Tot el que la conforma l’interessa. En la seva figura hi podem veure una contradicció ja observada en d’altres autors d’aquella època,  que  basculen entre la realitat social burgesa a la qual pertanyen, i el sentit crític envers aquesta mateixa societat que, en justícia ells volen mantenir. La seva poesia abasta tots els aspectes nobles de la vida amb un lirisme expressiu i sincer. El paisatge, la natura, els costums, l’amor i la mort troben en la seva ploma un vehicle eficaç que arriba al cor, sense emprar l’exactitud mètrica de la poesia de Verdaguer. “La vaca cega” o “Cant espiritual” són poemes plens de bellesa i humanitat, en els que Maragall utilitza un llenguatge molt directe per expressar-se.

Els seus sentiment patriòtics queden reflectits en el poema “Oda a Espanya”, on manifesta rebuig per una Espanya excloent i centralista que l’ofega i que, publicada el 1898, continua sent de rabiosa actualitat més que mai. L’estrofa final proclama la fugida d'una manera categòrica:

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

De la seva catalanitat ens ha llegat la lletra de sardanes tan populars com “l’Empordà” , “Per tu ploro”, el poema “La Sardana” o l’himne “El cant de la senyera”, que són testimonis plenament vigents del nostre imaginari patriòtic col·lectiu.

Cartell anunciador

En “Elogi de la paraula”, Maragall fa un discurs dirigit als socis de l’Ateneu Barcelonès l’any 1903. En aquest assaig posa de relleu  els sentiments que pot expressar mitjançant la paraula “(...) jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món, perquè en ella s’abracen i’s confonen tota la meravella corporal i tota la meravella del seu ésser en produir la paraula”.

Joan Maragall va morir a Barcelona el 20 de desembre de 1911 als 51 anys. Per commemorar el centenari de la seva mort, el passat 14 d'abril es va inaugurar al Palau Moja una exposició titulada "Joan Maragall, la paraula il·luminada", on es podien visionar aspectes de la seva vida i escoltar alguns dels seus poemes   

NARCÍS OLLER

El Nadal, tot i ser un parèntesi bonic i festiu, de vegades ens obliga a una sèrie de tasques addicionals força entretingudes. Família, felicitacions, àpats, compres, regals, etc, acaparen el temps i trenquen el ritme de les coses. Ni més ni menys, el que m’ha passat a mi, però avui que per fi disposo d’un cert respir, em proposo esmenar la meva inactivitat blocaire i posar-me al dia.

Acabem el primer trimestre abordant ja la literatura Modernista, però abans d’entrar-hi voldria esmentar un escriptor, que va quedar pendent i que pertany encara a la Renaixença. Considero que cal ressaltar la figura de Narcís Oller, fundador de la novel·la catalana moderna, ja que va arrodonir l’etapa literària renaixentista, iniciada amb la poesia romàntica de Verdaguer i la força dramàtica de Guimerà, afegint l’expressivitat de la prosa narrativa. Amb la seva obra, aconseguí elevar la novel·la catalana a una categoria universal.

Narcís Oller neix a Valls (Alt Camp) el 1846. Influït pels corrents que venien de França, principalment per Émile Zola, s’adscriu a la literatura naturalista que preconitzava un determinisme que condicionava el comportament humà. El narrador no pren part en les situacions i es limita a relatar els fets fredament. 

La seva primera novel·la, “La papallona”, publicada el 1882, descriu la realitat de la societat catalana del moment i retrata fidelment la menestralia a Barcelona, una Barcelona embarretada, que bull d’activitat en els carrers, els mercats, en la borsa i en la vida nocturna. De tota manera, en la seva obra no es limita a exposar temes localistes sinó que vol penetrar en la psicologia eterna de l’home. Tampoc s’arrenglera totalment al naturalisme francès que advocava per reflectir la crua realitat, sinó que tendeix a idealitzar els personatges i a suavitzar els dramàtics finals.

Altres obres importants d’Oller són “La bufetada”, “La febre d’or”, “La bogeria” i “Pilar Prim”. Aquesta última, potser la més important i més complexa, reflecteix amb valentia l’entorn d’una dona en un determinat context social, i en aquest sentit es pot equiparar a altres novel·les del segle XIX, com Madame Bovary o Anna Karenina.

He rellegit darrerament “La papallona” i “Pilar Prim” i deixant de banda la ingenuïtat i el sentimentalisme que desprenen certs fragments, és una delícia resseguir el retrat d’uns ambients i uns diàlegs que ens traslladen a èpoques passades però no tan llunyanes en el temps, que podem relacionar amb avis i avantpassats. Llegir-les fa pensar, evidentment, en els canvis que ha sofert la societat, però també en els problemes que es deriven de la condició humana d’abans i d’ara.