NARCÍS OLLER

El Nadal, tot i ser un parèntesi bonic i festiu, de vegades ens obliga a una sèrie de tasques addicionals força entretingudes. Família, felicitacions, àpats, compres, regals, etc, acaparen el temps i trenquen el ritme de les coses. Ni més ni menys, el que m’ha passat a mi, però avui que per fi disposo d’un cert respir, em proposo esmenar la meva inactivitat blocaire i posar-me al dia.

Acabem el primer trimestre abordant ja la literatura Modernista, però abans d’entrar-hi voldria esmentar un escriptor, que va quedar pendent i que pertany encara a la Renaixença. Considero que cal ressaltar la figura de Narcís Oller, fundador de la novel·la catalana moderna, ja que va arrodonir l’etapa literària renaixentista, iniciada amb la poesia romàntica de Verdaguer i la força dramàtica de Guimerà, afegint l’expressivitat de la prosa narrativa. Amb la seva obra, aconseguí elevar la novel·la catalana a una categoria universal.

Narcís Oller neix a Valls (Alt Camp) el 1846. Influït pels corrents que venien de França, principalment per Émile Zola, s’adscriu a la literatura naturalista que preconitzava un determinisme que condicionava el comportament humà. El narrador no pren part en les situacions i es limita a relatar els fets fredament. 

La seva primera novel·la, “La papallona”, publicada el 1882, descriu la realitat de la societat catalana del moment i retrata fidelment la menestralia a Barcelona, una Barcelona embarretada, que bull d’activitat en els carrers, els mercats, en la borsa i en la vida nocturna. De tota manera, en la seva obra no es limita a exposar temes localistes sinó que vol penetrar en la psicologia eterna de l’home. Tampoc s’arrenglera totalment al naturalisme francès que advocava per reflectir la crua realitat, sinó que tendeix a idealitzar els personatges i a suavitzar els dramàtics finals.

Altres obres importants d’Oller són “La bufetada”, “La febre d’or”, “La bogeria” i “Pilar Prim”. Aquesta última, potser la més important i més complexa, reflecteix amb valentia l’entorn d’una dona en un determinat context social, i en aquest sentit es pot equiparar a altres novel·les del segle XIX, com Madame Bovary o Anna Karenina.

He rellegit darrerament “La papallona” i “Pilar Prim” i deixant de banda la ingenuïtat i el sentimentalisme que desprenen certs fragments, és una delícia resseguir el retrat d’uns ambients i uns diàlegs que ens traslladen a èpoques passades però no tan llunyanes en el temps, que podem relacionar amb avis i avantpassats. Llegir-les fa pensar, evidentment, en els canvis que ha sofert la societat, però també en els problemes que es deriven de la condició humana d’abans i d’ara.