TRES NOVEL·LES MODERNISTES

Aquesta setmana hem continuat amb la literatura modernista abordant la narrativa amb tres novel·les genuïnament representatives d’aquest estil: Caterina Albert amb "Solitud", Raimon Casellas amb “Els sots ferèstecs” i Prudenci Bertrana amb “Josafat”. Al meu parer, és en la novel·la on els postulats inherents al modernisme apareixen amb més claredat. Els modernistes defensaven l’esperit de lluita i la innovació contra  la passivitat d’una societat conformista uniformitzada, i ho feien per mitjà de símbols. I  aquests tres títols impressionants donen fe d’aquests postulats.

Sento una particular admiració per “Solitud”. S’ha elogiat abastament aquesta novel·la, i potser no caldria insistir en la seva qualitat literària reconeguda dintre i fora de Catalunya, però tan sols voldria remarcar la potència dels personatges, especialment el de la Mila, la jove protagonista. Caterina Albert fa el retrat psicològic perfecte d’una dona plena de vida, decebuda per l’actitud indiferent d’un marit sense esperit, que acaba engolida per un entorn que la sobrepassa dramàticament. Per mi és un dels personatges més ben construïts de la nostra literatura, un personatge ple de matisos que només podia ser concebut per una altra dona. També les descripcions imaginàries d’una natura estremidora fan que esdevingui una protagonista més de l’obra, així com l’aparició de dos personatges antagònics: el pastor Gaietà i la figura de l’Ànima que vénen a representar les forces del bé i el mal. Tot plegat arrodoneix una novel·la simbòlica excepcional, que va enlairar la figura de l’autora a un lloc d’honor.  
Coneixedora de l’entorn masclista que regnava en la seva època, va tenir la precaució estratègica de presentar-se públicament com a Víctor Català perquè no mutilessin la seva obra. És prou sabuda la mena de prejudicis que la dona ha hagut de patir per fer valdre la seva vocació en qualsevol de les arts.

Amb “Els sots feréstecs”, vaig descobrir Raimon Casellas i he de reconèixer que em vaig haver de treure el barret davant la potència simbòlica del relat. Raimon Casellas va ser un crític d’art molt important, que influí en la difusió del modernisme. Els seus articles a l’Avenç, la Vanguardia i a moltes altres publicacions van aportar una visió nova del concepte artístic. 

“Els sots feréstecs”, editada el 1901, és considerada la primera novel·la modernista. Tota ella respira un atmosfera de novel·la tenebrosa conduïda a l’exageració per provocar la reacció del lector. En aquest sentit reconec que em va impactar. Cada capítol ens endinsa més i més en un ambient obscur de personatges que vagaregen com ombres enmig d’una natura enterbolida, feta a mida per l’efecte que vol causar. El final ens aboca a una apoteosi negativa i sinistra de destrucció. 
Realment, esquematitzat d’aquesta manera pot semblar poc atraient la seva lectura, però tot al contrari, a mesura que penetrem en el relat, seguim amb un interès carregat d’indignació les reaccions egoistes dels bosquerols, ens angoixem amb l’aire enrarit del paisatge i patim amb els pensaments negres del desgraciat protagonista, mossèn Llàtzer. És paradoxal que ell, l’únic personatge viu i lúcid de la novel·la, acabi enterrat materialment per uns bosquerols que vegeten com difunts en vida. Tot un símbol del fracàs de l’ànima creadora enfront la passivitat i la inèrcia de la massa. Malgrat tot aquest patiment a l’hora de llegir, arribem al final convençuts que ens trobem davant d’una obra mestra.

Prudenci Bertrana completa el tercet d’escriptors modernistes que hem tractat aquesta setmana. Aquest autor nascut a Tordera el 1867, va desenvolupar una complexa tasca intel·lectual com a escriptor, periodista i director de setmanaris, compaginant aquest treball amb el de professor de dibuix a l’Escola del Bosc. La seva obra més coneguda és “Josafat”.

Fa una colla d’anys, vaig tenir ocasió de conèixer aquesta novel·la per una adaptació a càrrec de Benet i Jornet a Televisió Espanyola de Catalunya. Naturalment era en blanc i negre però dintre dels paràmetres de l’època era una adaptació prou digna. La interpretava l’Ovidi Montllor i l’Àngels Moll. Recordo que em va impressionar força per l’atreviment del tema i no m’estranya gens que causés un gran escàndol al seu dia entre la societat benpensant, amb un argument que trencava motllos. El personatge de Josafat és una mena de Quasimodo solitari que viu relegat dalt del campanar de la catedral (se suposa que es tracta de la catedral de Girona), fins que en el seu cau hi apareix una prostituta, la Fineta, que sent una forta atracció sexual per aquell home primari. Per Josafat comença una lluita entre la seva fe religiosa i el desig carnal, el bé i el mal, que acaba, naturalment, en drama.

Aquests dies he llegit la novel·la (es llegeix molt de pressa, es curteta) i he comprovat amb quina habilitat sap atrapar al lector aquest relat. La fluïdesa d’un llenguatge cru i  expressiu i la morbositat de l’argument, amb la presència afegida d’un lloc sagrat, omple de  truculència una obra que segueix el corrent de la temàtica modernista.