LA RENAIXENÇA - VERDAGUER

Amb la Renaixença (segle XIX) s’acaba per fi el llarg període de foscor i encetem una etapa plena d’esperança: l’etapa que va significar el redreçament cultural català i la recuperació de la llengua.  El restabliment dels Jocs Florals el maig de 1859 per part de Víctor Balaguer i Antoni Bofarull remou el sentiment dels sectors intel·lectuals i polítics catalans que fins llavors s’havien decantat per escriure en castellà. De mica en mica, els escriptors retornen a l’ús del català com a llengua literària normal. Sorgeix un interès nou per conèixer la pròpia història. Neix la necessitat de proclamar una identitat, l’orgull de pertànyer a una pàtria. La llengua esdevé l’element de cohesió de tot el moviment renaixentista. I és en aquest moment tan transcendent, quan apareix Jacint Verdaguer, el poeta cabdal de la literatura catalana.

Què direm que no s‘hagi dit ja de Verdaguer? Seria molt llarg enumerar els episodis que van marcar el seu recorregut vital, intens i dramàtic; per això podem recórrer a alguna de les nombroses biografies que s’han escrit sobre ell o senzillament a Internet. Resultaria igualment llarg, centrar aquest escrit passejant per la seva extensa obra; l’autor va demostrar ser un treballador infatigable imaginant poemes èpics com L’Atlàntida i Canigó, d’abast universal, així com altres més propers, de caire líric, de gran riquesa lingüística. La vida i l’obra, van despertar interès i admiració en el seu temps i en desperten igualment ara perquè pertanyen a un home extraordinari, visionari i romàntic, que va veure més enllà de la terra. La seva imaginació fecunda va marcar un abans i un després en la nostra literatura. La desapareguda Montserrat Roig deia d’ell: ”M’atreu la Catalunya desconcertant dels trencadors de motlles; els trobadors, Llull, March, Verdaguer, Gaudí, Miró”.

Només vull centrar-me en el punt que a mi particularment més m’arriba, i destacar de quina manera la seva obra va penetrar de manera natural en la gent. Una gent, tot un poble, en definitiva que s’ha fet seves estrofes senceres de versos que parlen de la natura o del país, que canta amb devoció i patriotisme el Virolai i que vibra d’emoció amb el sentiment d’enyor de la lletra de L’Emigrant. Qui no s`ha emocionat cantant aquestes cançons? Aquests sentiments tan arrelats dins el cor d’un poble, només els podia transmetre algú que també els posseïa en grau màxim.

L’enyor, un sentiment que ens fa evocar l’absència d’alguna cosa va amarar sovint l’ànim del gran poeta. Quan era a Cuba s’enyorava de Catalunya i en un vaixell, en mig de l’oceà, va escriure L’Emigrant.

L’EMIGRANT  (fragment)

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s’allunya

d’enyorança es mor.

Adéu, germans; adéu siau, mon pare,

no us veuré més!

Oh, si al fossar on jau ma dolça mare

jo el llit tingués!

Oh mariners, el vent que me’n desterra

que em fa sofrir!

Estic malalt, més ai! tornau-me a terra                     

que hi vull morir.