LLENGUA, CULTURA, PAÍS

Seguint la meva passejada ràpida per la literatura catalana arribo a una època  llarga, massa llarga i força diferent pel que fa a la seva transcendència. Malauradament, entre els segles XVI i XVIII la Corona d’Aragó va viure una sèrie de canvis polítics i culturals que van marcar la seva evolució posterior. El matrimoni entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, els Reis Catòlics, senyala l’inici d’un període de davallada històrica i cultural de Catalunya, tenint en compte l’etapa d’esplendor de segles anteriors. Aquest període se l’ha denominat “Decadència”.

Amb l’adveniment del matrimoni entre Isabel i Ferran, el centre del poder polític ja no està en territoris de parla catalana. La noblesa de les grans ciutats com Barcelona i València comença a parlar en castellà com a símbol de distinció, d’acostament al poder. El castellà era la llengua necessària per ocupar un càrrec públic i els nobles feien el possible per beneficiar-se dels favors de la reialesa. D’altra banda, existien els censors que impedien la publicació d’obres en català, de manera que la literatura considerada culta s’escrivia només en llengua castellana. Per acabar-ho d’adobar, més tard, a partir de la guerra de Successió, Felip V, ressentit amb els catalans per haver donat suport al bàndol austríac, va promulgar el decret de Nova Planta, en el qual s’abolien totes les institucions pròpies de la Corona d’Aragó i es prohibia l’ús públic i oficial del català.

Però amb tots aquests impediments la cultura catalana no va desaparèixer. La llengua vehicular, la familiar, la que emprava el poble, era la catalana; i és per això que d’aquella llarga època conservem moltes obres de caire popular. Gràcies a la introducció de la impremta, s’editaven nombrosos poemes, corrandes, cançons, goigs i nadales que no mereixien l’atenció dels censors i circulaven entre la població. Convé remarcar que els autors populars van complir una missió especialment significativa en la conservació de la llengua.

Existeixen moltes rondalles populars, provinents de diferents països i cultures.  Podríem convenir que darrera de cada història hi havia sempre alguna persona anònima que la començava a recrear i, a partir d’aquesta recreació, segurament modificada en adaptacions successives al llarg dels temps i dels llocs, l’obra quedava fixada en la memòria col·lectiva.

Textos de literatura popular que encara ara s’expliquen, obeïen a necessitats bàsiques de qualsevol col·lectivitat, àvida d’aliment per l’esperit. Alguns d’aquests textos estaven basats en la nostra història com la llegenda de l’escut de Catalunya o el naixement de Jaume I; altres, més dirigits al públic infantil com en Patufet, ens remeten a petits éssers o a gegants llegendaris com el popular Gegant del Pi; cançons protagonitzades per personatges com el mític Comte Arnau, La Dama d’Aragó, L’Hereu Riera, El testament d’Amèlia o La Filla del Marxant, que narren històries sovint dramàtiques, i una infinitat d’exemples més, donarien idea de la importància que van assolir en la cultura d’aquella època. Del segle XVII prové Els Segadors, el nostre himne nacional. Moltes d’aquestes històries estaven explicades en un llenguatge poètic i suggerent per autors anònims de gran vàlua.

El Cant dels Ocells, de comencements del segle XVIII, d’autor desconegut, té una lletra bellíssima. que explica la joia de la natura el dia del naixement del nen Jesús a l'estable de Betlem; és per això que se la sol considerar una nadala. El nostre gran Pau Casals la va immortalitzar a les Nacions Unides i ha esdevingut, arreu del món, un cant de pau i llibertat, així com un símbol de Catalunya.

Haurien sorgit escriptors de renom si les circumstàncies polítiques haguessin estat favorables? Sens dubte. És del tot simptomàtic i revelador, que la nostra decadència coincidís amb l’esplendor de la llengua castellana, el segle XVI.

No obstant la nostra cultura és tossuda i malgrat els períodes de foscor a que ha estat condemnada, la fe d’un poble ha fet que el país sobrevisqui. Citaré per últim alguns punts d’un article publicat al suplement de cultura del Punt Avui (16-11-12), signat per Vicenç Pagès, sobre el llibre de Toni Sala, Notes sobre literatura, aparegut recentment: ...“Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança”...”La nostra cultura, com la jueva o l’armènia –rebla Toni Sala- està vinculada als llibres. Durant molts anys, el lema d'Òmnium Cultural  “Llengua, cultura, país”, ha fixat un ordre cronològic i alhora jeràrquic. La llengua és el més rellevant; d’ella en surt la cultura, que finalment construirà el país”.