REFLEXIONS - ISABEL DE VILLENA

He de confessar que en començar el curs ”Autors i autores imprescindibles”, no sentia cap mena d’atracció per la literatura greco-romana ni per la medieval. Considerava que eren èpoques llunyanes interessants només pels estudiosos de cultures antigues. Jo hi havia passat sempre de puntetes i en prou feines coneixia tres o quatre noms dels filòsofs més anomenats, sense saber-ne gaire res. I en quan als primers escriptors en llengua catalana em fa certa vergonya admetre que els coneixia superficialment. No es que ara hagi fet un màster contra-rellotge i en sàpiga gaire, ni que cregui que pugui arribar a retenir aquests minsos coneixements ja per sempre. Les meves neurones ja no són les mateixes d’abans i els noms, els fets, i les èpoques moltes vegades em patinen. Tan sols procuro fer una capbussada pel món de l’antiguitat i em sorprèn com m’està  interessant.

En primer lloc, què en sabia jo de la llibertat de pensament d’una dona poeta com Safo? I de la influència que en el pensament del nostre món han tingut el trio de filòsofs grecs Sòcrates, Plató i Aristòtil? I de la capacitat poètica i filosòfica de romans com Virgili, Horaci i Ovidi? Ben bé res, o molt poc. He viscut una bona colla d’anys aliena a aquests respectables personatges. Però ara que per fi els he descobert he après moltes coses (mercès, Dolors Vinyoles; la teva tasca no haurà estat vana): He après que en aquella llunyana època, gràcies a les persones que es dedicaven a reflexionar profundament, el pensament de la humanitat ha anat evolucionant. Això de tant evident com és, no faria falta dir-ho però crec que ho pensem poc (encara que el món actual, s’hauria de replantejar seriosament la filosofia d'aquells homes savis i segurament aniria millor).

En quan als primers escriptors catalans m’ha sorprès la qualitat que van assolir durant els segles XIII, XIV i XV, els nostres segles d’or com a país i cultura. Quan creiem que els escriptors d’ara posseeixen coneixements i tècnica i mirem amb un somriure suficient els mitjans dels nostres avantpassats, oblidem que aquells escriptors eren intel·lectuals de gran capacitat creativa, que suplien amb saviesa aquesta manca de mitjans i que ens han llegat obres admirables. I no deixo de pensar novament que, tots plegats, transitem pels camins que abans uns altres han solcat.

Capbussada en plena Edat Mitjana, he conegut la rauxa teològica i desbordant de Ramon Llull, l’humanisme filosòfic de Bernat Metge, la perfecció de la poesia apassionada d’Ausiàs March, l’enginy novel·listic de Joanot Martorell i el seu Tirant lo blanc, i la dolça feminitat d’una Isabel de Villena desconeguda fins ara per molts.

                                

D’aquesta última, d’Isabel de Villena,  abadessa de les monges clarisses de la Trinitat de València, m’agrada la seva actitud combativa, en resposta a la d’alguns escriptors misògins de l'època que insistien en atribuir a la dona tota mena de defectes. En la seva obra sobre la vida de Jesús, Vita Christi, capgira el punt de vista negatiu sobre les dones i, per contra, les exalta destacant les seves virtuts. En mans d’Isabel de Villena, la vida de Crist es converteix en la vida de la Mare de Déu. Es la primera dona feminista de les nostres lletres. L’enhorabona.

Tal com posa en relleu Maria Mercè Marçal a “Isabel de Villena i el seu feminisme literari”, l’obra de l’abadessa més o menys segueix la dels seus antecessors, però alguns elements la fan diferent de la resta de vides de Crist: “és una obra de dona, conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més feminista, adjectiu és clar, que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora del segle XV”.

Fa poc temps, l’escriptora Marta Pessarrodona, n’ha fet una adaptació al català actual, la qual cosa sempre és d’agrair.