NOUCENTISME - CARLES RIBA

L’empremta poètica que caracteritza l’època Noucentista s’eixampla i es magnifica amb l’arribada de Carles Riba, (1893-1959) un home fonamental dins el panorama literari de la primera mitad del segle XX:. La seva presència va significar una evolució de signe intelectual i una visió més  profunda del fet poètic.

Neix a Barcelona i ja de molt jove demostra les seves dots extraordinàries emprenent alhora l’estudi de dues carreres, Dret i Lletres a la Universitat de Barcelona. El qualificatiu “d’home molt savi” l’acompanyarà al llarg de la seva vida. L’any 1916 es casa amb la poetessa Clementina Arderiu. Estudiós dels clàssics  grecs i llatins, treballa a la Fundació Bernat Metge, és professor de grec a la Universitat Autònoma de Barcelona i es dedica també a la traducció de clàssics com l’Odissea, que refarà el 1948. Tradueix Sòfocles, Èsquil, Plutarc i també alguns autors contemporanis europeus. Col·labora activament amb Pompeu Fabra, per tal de preparar el futur Diccionari General de la Llengua Catalana. També dóna classes a l’Escola de Bibliotecàries on coneix com alumna a Rosa Leveroni, però la seva tasca queda interrompuda durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923). Quan la Dictadura cau (1931) i s’instaura la Generalitat de Catalunya, inicia una nova etapa on segueix col·laborant amb l’Institut d’Estudis Catalans “com a poeta, com a humanista i com a filòleg”. L’any 1939 deixa Catalunya a contracor i s’exilia a França, on ha de viure modestament. Retorna el 1943 però un cop instal·lat a Barcelona comença un altra classe d'exili, treballant a l’ombra de la clandestinitat. Rodejat de fidels amics i col·laboradors continua la seva activitat editorial. Es converteix en un veritable símbol de la resistència de la intel·lectualitat catalana enfront del franquisme. 

Carles Riba i Clementina Arderiu a Cadaqués

L’any 1950 és elegit President de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Tres anys més tard, al complir els seixanta anys, el seus amics  li regalen una casa de pescadors a Cadaqués. Mort el 1959 deixant  una enorme obra poètica i nombroses traduccions dels clàssics grecs.

Les seves obres més importants són “Estances” i  “Elegies de Bierville” escrita durant l’exili a França. La poesia de Carles Riba expressa sentiments humans amb uns esquemes mètrics concrets, utilitzant la natura per abundar en l’ús de metàfores, (sempre la natura com a font d’inspiració), dins d’un compromís de gran rigor intel·lectual. Afegiré que la seva lectura no és pas fàcil. Exigeix gran concentració, analitzar cada paraula, cada frase, per anar copsant el sentit del poema. Com diu la Dolors, no són poemes per llegir dins un autobús ple de gent.

Aquest dies he repassat els que la mateixa Dolors ens ha preparat i m’ha interessat  un que es titula “Dins la nit, els meus anys...”, escrit el 1952, que m’ha suggerit interpretacions diverses: L’home, ja vell, fa una mena de pregunta a l’infant que un dia va ser; mig perdut cerca una resposta. No li trec originalitat a la proposta però em costa arribar a esbrinar la seva finalitat. Què ens vol dir en realitat? Que s’hi enfronta confós per haver canviat tant al pas dels anys, o que aquest infant innocent encara és viu dins seu?

         DINS LA NIT, ELS MEUS ANYS...

Dins la nit, els meus anys                                                      Per a ignorar-ho jo

han cridat i em desperten;                                                     i que, uns minuts, la teva

semblen ocells perduts,                                                         ventura elemental

sóc d'ells i no em coneixen:                                                   revisqui en mi de sempre,

són meus i van errants,                                                         cal que et cedeixi a tu

perquè no em pugui entendre                                                i que ho pagui creient-me

quan cerco en el meu cor                                                      i sentint-me dir foll,

què m'ha fet gran i feble                                                       foll que no mira enrere.

¿què hi dius tu, pur infant                                                    ¿Qui somriura dels dos,

que encara et meravelles                                                      el vell que no preveies

de sobte, amb brusc delit,                                                     futur de tu, oh infant,

pels ulls per on vas créixer,                                                  o tu, fonda innocència?

i de qui guardo, amb corn                                           

profund, les orelletes                                                            

tan fines a escoltar                                                       

les tendres veus que vencen?                                       

¿Què hi respondries tu,                                               

l'infant que jo vaig ésser,                                             

tu que eres simplement,                                                       Sols sé que miro el riu

tu que no pots comprendre                                                  al llarg de la ribera;

que el cor sigui pesant                                                         sempre sóc el punt

i les coses esquerpes,                                                           on l'aigua fa el seu pur

que el somni tingui risc                                                       comencement de perdre's.

i tot amor tristesa?

              

                                                  Poemes per a un nou llibre encara sense títol  (1952)