De la mà del Noucentisme arribem a un escriptor cabdal que ve
a ser la figura més representativa i més important d’aquest moviment: Josep Carner (1884-1970).
Neix a
Barcelona i de molt jove, abans d’entrar a la Universitat, ja es dedica a la
literatura, mostrant un coneixement de la llengua extraordinari. Afegit als
moviments catalanistes, Prat de la Riba va ser el seu gran protector. L’any
1902 es llicencia en dret i dos anys més tard en filosofia i lletres. A vint-i-sis
anys ja és Mestre en Gai Saber. Col·labora amb Pompeu Fabra en la tasca de
normalització de la llengua; incorpora centenars de neologismes i girs populars
que seran adoptats pels poetes posteriors. Gran coneixedor d’altres llengües, va
traduir Shakespeare, Molière, Dickens i Twain. Membre de la Secció Filològica
de l’Institut d’Estudis Catalans, periodista polític, l’any 1921 decideix
començar una carrera diplomàtica i viu a diversos llocs d’Amèrica i Europa. A
partir de 1938, passa a engrossir la llista d’exiliats, a causa del franquisme,
instal·lant-se a Mèxic, on exerceix com a professor de la Universitat lliure.
Més endavant es trasllada a Brussel·les, on mort el 1970.
.jpg)
De la seva obra, essencialment poètica, destaca la perfecció
expressiva, el gust pel classicisme, l’exacta precisió en els mots. Segons
Narcís Comadira, forma i contingut arriben a una perfecta simbiosi. El poemari “Els fruits saborosos” (1909), va significar la consagració literària de Carner i de
l’estètica noucentista. Altres obres importants són “La paraula en el vent” (1914), “Auques
i ventalls” (1914), “Bella terra, bella
gent” (1918). La seva obra, a partir de l’any 1921, incorpora una tendència
a la idealització de Catalunya i de la seva gent, degut a la llarga permanència
a l’estranger. De “La primavera al poblet"(1931) podem veure com, d’una cosa intranscendent
(un plat de sopa de farigola! ), el poeta sap trobar-hi motiu poètic:
LA SOPA
Fum que vas a la teulada
i que n'ixes floc a floc,
dius a la lluna afilada:
-Vora l'olla salta el foc-. .
La mare crida i trascola
i vigila de reüll
la sopa de farigola
que està si bull si no bull.
Si, de lluny, el fum albires,
plega, pare, ton fadic;
ja s'entaulen les cadires
i les sopes fan bonic.
Fins la boca més llamenca
de desig d'haver-te es mor,
sopa humil, sopa rossenca,
mostrejada amb l'oli d'or.
Fins la boca més llamenca
de desig d'haver-te es mor,
sopa humil, sopa rossenca,
mostrejada amb l'oli d'or.
L'obra més important d'aquesta segona època és "Nabí" (1941), considerada un dels grans poemes del segle XX.
L'última etapa es caracteritza per l'enyor, perduda ja tota esperança de tornar "Absència" (1957) i "El tomb de l'any" (1966). No obstant, també inclou un altre llibre de to més festiu que el relaciona amb la seva etapa més noucentista "Bestiari" (1954), on hi ha una introducció titulada Museu zoològic amb estrofes dedicades a diversos animals. He triat l'estrofa on ens parla un gall.
El gall
-Si jo oblidés ma cantera
en arribant el matí,
¿qui sap si el sol tornaria
cap més matinada a eixir?
He trobat per casa una gravació d'un duet català, Ia-Batiste, amb una cançó preciosa que Ia Clua va compondre sobre un poema de Josep Carner titulat "El gessamí i la rosa".
He trobat per casa una gravació d'un duet català, Ia-Batiste, amb una cançó preciosa que Ia Clua va compondre sobre un poema de Josep Carner titulat "El gessamí i la rosa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada