LA MANCOMUNITAT- NOUCENTISME

Prat de la Riba

Durant les primeres dècades del segle XX es produeixen a Catalunya una sèrie de canvis polítics orientats a dinamitzar els processos de reconstrucció de la cultura catalana, iniciats ja en la Renaixença i continuats després durant el període modernista. L’arribada a la presidència d’Enric Prat de la Riba al govern català, el 1907 a la Diputació i el 1914 a la Mancomunitat va ser clau  per encarrilar un moviment ideològic nou que havia de significar la unió del poder i la cultura. 

Aquest moviment anomenat Noucentisme (la paraula nou-cents assenyalant el segle acabat d’estrenar i l’adjectiu nou implicant modernitat) pretenia ser l’instrument que transformés Catalunya en un poble de nivell europeu. En això coincideix totalment amb la voluntat modernista,  però superat el Romanticisme, el Simbolisme i la exuberància imaginativa d’arrel nòrdica es va girar la mirada a la tradició clàssica mediterrània grecollatina. El Noucentisme va significar el control, la serenitat i la visió d’una societat ordenada, pulcra, enfront l’exaltació del sentiment i la disbauxa creadora del Modernisme; la racionalitat enfront l’idealisme, el seny enfront la rauxa. 

Eugeni D'Ors

Hi va haver un evident dirigisme polític i cultural sobre l’estil ideològic que havia de predominar en la societat, animat per l’escriptor i crític d’art Eugeni D’Ors, conegut pel pseudònim Xènius, màxim teòric d’aquest corrent polític cultural. L'estranya deriva d’aquest senyor cap a Madrid, després de la ruptura amb Catalunya i amb el llavors president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, és un tema que no hem abordat perquè no pertany ja al nostre Noucentisme.

Nena noucentista de Joan Rebull

Nena modernista de Rusiñol

Els dos moviments, el Modernisme i el Noucentisme, encara que contraposats, tenen factors coincidents; ambdós van aportar a la cultura catalana elements molt positius i caldria entrar en un estudi de les causes ideològiques que  van produir el canvi de l'un a l'altre que no faré. Tan sols vull expressar un sentiment sobre la impressió personal que tinc de la qüestió: Li reconec al Noucentisme un gran mèrit a l’hora de voler organitzar una societat transmissora de valors, però sigui per empatia o per raons purament estètiques, voldria sortir en defensa del Modernisme. Per empatia  perquè el menyspreu que molts noucentistes van manifestar vers l’obra modernista el veig poc ètic. Calia tan de rebuig? Hauria estat més normal anar-se adaptant als nous corrents  guardant consideració  pels anteriors. El canvi es va produir massa ràpid, d'una manera gairebé brusca. Va ser com una ruptura. Després d'aquella època esplèndida que a casa nostra tant va arribar a triomfar, devia ser molt frustrant pels artistes modernistes pensar que el seu treball s'havia acabat. Molts d'ells van patir aquest rebuig i víctimes de l'oblit van haver d’acceptar feines d'inferior categoria per mirar de subsistir. Altres es van adaptar als nous corrents i van fer obres estimables. També defenso el Modernisme per raons estètiques,  perquè considero que té elements de molta bellesa i originalitat. Per sort, el temps col·loca les coses al lloc que els correspon i ha demostrat la validesa de l'obra modernista. Al cap dels anys, aquest art ha esdevingut el signe més representatiu de Catalunya i de la seva força creadora i ha conseguit  enlluernar a tot el món.

Dona Noucentista d'Arístides Maillol

Rajoles policromades d'Aragay

Enric C, Ricart i el noucentisme

Malgrat tot, els noucentistes van aportar una visió nova que també mereix ser reconeguda. Certament les societats han de seguir avançant  pels camins que marca el temps, i per Europa bufaven ja uns aires diferents. Aquest dies m’he dedicat a repassar els llibres d’art que tinc per casa i he trobat veritables meravelles d’aquella època. En quan a la plàstica, pintors, escultors i arquitectes van conrear un estil de línees clàssiques de concepció molt més simple,  seguint una estètica determinada. En la dona es pot apreciar un gran canvi en les formes que són més rotundes, formes de dona mediterrània, forta i arrelada a la terra,  presentada d’una manera un tant estàtica, molt diferenciada de la dona modernista sempre etèria i misteriosa. Les escenes noucentistes no tenen la sofisticació que caracteritza el Modernisme; són escenes que volen representar el treball i l’harmonia col·lectiva en un ambient senzill.

Pompeu Fabra

Per altra banda, és ben cert que l’obra de la Mancomunitat aportà una sèrie d’avenços culturals molt importants per Catalunya impulsant l’Escola Industrial i la del Treball, l’Escola d’Art Dramàtic, l’Escola Superior de Bells Oficis, la reorganització de l’Escola Professional de la Dona, la Biblioteca de Catalunya i la xarxa de Biblioteques Populars i l’Escola de Bibliotecàries. Sobretot es va donar un gran impuls a la llengua des de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la secció filològica on Pompeu Fabra va promulgar les Normes ortogràfiques i el Diccionari de la Llengua Catalana. A partir d’aquestes normes la literatura va assolir l'ordre que li mancava. El gènere que va triomfar en l'època noucentista fou la poesia, potser perquè s’adequava a la seva ideologia de claretat en la forma, l’estilisme i la precisió del llenguatge. Aquest gènere l’anirem revisant en classes successives.

Cartell de Josep Obiols

També es va crear un nou model d’escoles amb un sistema pedagògic propi on es prioritzava la salut i el contacte amb la natura, com l’Escola del Bosc i la del Mar, a part de l’edificació d’una sèrie d’Escoles Públiques que formen part del paisatge urbà de Barcelona. Tot lligat a la reorganització d’una societat moderna,  pràctica i estructurada, que intentava assolir la “Catalunya ideal”.