Si
una cosa se’m fa evident de l’assignatura “Autors
imprescindibles de Literatura Catalana” és la de que, a Catalunya, la
repetició de fets es produeix de manera cíclica, fluctuant sempre sota l’ombra hostil d’un veïnatge obertament enemic. Després d’un cicle fosc en ressorgeix un altre
fulgurant; a una època pobre i enterbolida en succeeix una altra pròspera en tots
aspectes. I precisament la Renaixença, coincidí amb un moment esplèndid de la nostra indústria i economia. Naturalment
un país fort i estructurat és més conscient de la seva identitat, i té capacitat
per caminar segur per tots els àmbits, en aquest cas en el de la llengua i la cultura.
Tant abans com ara, Catalunya ha demostrat posseir una singularitat i voluntat
inequívoques. Cal tenir present un factor essencial: un país amb
potencial humà potent i convençut de la seva identitat, sempre aconsegueix reeixir de l’adversitat. Vull confiar que aquest tret indispensable, tan propi del nostre poble, es produirà de nou en l’actualitat.
La Renaixença doncs, va significar la normalització
del català com a llengua literària, la seva aparició en la cultura universal, i
el seguiment de tot un poble.
Si
en el terreny de la poesia lírica i èpica tenim un Verdaguer, en el del
teatre emergeix una figura molt important i de gran renom: Àngel Guimerà.
Àngel Guimerà neix a Santa Cruz de
Tenerife el 1845, de pare català. Va arribar a Catalunya als vuit anys, de
manera que fins llavors no coneixia el país. No obstant, aquest home, d’entrada
dividit en dues cultures, va dur a terme una obra catalanista de valor incalculable.
Fa els primers estudis al Vendrell i ben aviat mostra aptituds per la
creació literària. Participa en els Jocs Florals, l’embrió de tants noms gloriosos, guanya diversos premis i és nomenat Mestre en Gai Saber. Funda
la revista catalanista La Renaixença, més tard diari, i presideix
el 1895 l’Ateneu de Barcelona. Allà hi pronuncia un valent discurs inflamat d'amor a la llengua, que ha esdevingut famós, ja que, per primer cop en aquell respectable cenacle de cultura es feia el discurs en català. Un fet tan natural va ressonar en l'oïda aviciada d'aquells honorables prohoms com un veritable escàndol (imagineu en quin estat estava encara la cultura per aquelles èpoques!). Amb aquest inventari, simplificat per no allargar el blog, ja queda ben definida la
personalitat patriòtica del gran escriptor, a banda de la grandesa de la seva
obra.
D’aquesta
obra destaco només els drames més memorables: Maria
Rosa, La filla del Mar, Mar i cel, i sobretot, Terra baixa, van suposar
la irrupció d’un teatre realista, preocupat pels problemes socials, de gran
qualitat, que obté de seguida gran èxit de crítica i públic. Terra baixa li dona fama universal, amb la
creació de l’emblemàtica figura del pastor Manelic.
Ha estat traduïda a diverses llengües i se n’ha fet pel·lícules i
representacions arreu del món.
La
seva obra poètica a servit de lletra per a sardanes tan conegudes com La Santa Espina, La sardana de Monges o Les fulles seques, les tres amb música d'Enric Morera. No cal insistir en el caire patriòtic d'aquestes dues figures.
Va morir el 1924 i el seu enterrament, a Barcelona, constituí una manifestació de condol popular, prova evident de l'estima i el reconeixement que gaudí en vida.
_-_2.jpg)
Al carrer de Petritxol, podem veure unes rajoles commemoratives que ens indiquen el lloc on va viure.
