UNA PLAÇA IMMORTAL

La Plaça del Diamant

Mercè Rodoreda, és una gran escriptora. Té un estil inconfusible, únic, un estil que va saber conrear i depurar a través d’anys de paciència i tenacitat i que finalment va rebre el reconeixement de tothom. Això ja ho sabem i no cal insistir-hi. Només voldria recalcar la seva importància, amb un fet inqüestionable que pocs escriptors han arribat mai a assolir: el d’enlairar el nom d’una plaça fins atorgar-li una projecció universal. Segurament quan escrivia “La Plaça del Diamant", no sospitava el renom que la novel·la obtindria, i molts menys, la conseqüent fama que de retruc arribaria a la plaça del barri de Gràcia. Escriure sobre un espai qualsevol no massa conegut de Barcelona, i convertir-lo en un indret mític, dona idea del gran mèrit literari de l’obra. “La Plaça del Diamant” és una novel·la rodona, una veritable obra mestra i per aquest motiu, el nom de la plaça ha transcendit per sempre.

La plaça actualment

La plaça del Diamant era i és ara un lloc tranquil i assossegat, encara que en el seu subsòl s’hi conservi un refugi antiaeri, herència i testimoni de la terrible guerra civil. Una plaça amb un gran espai central, capaç d'encabir perfectament un ball de festa com el de la novel·la. Les meves companyes de blogs M. Carme Juan i Magda Simon, veïnes del barri de Gràcia, han glosat el lloc i l’escriptora, i jo em permeto publicar algunes fotografies del seus treballs. No hi ha dubte que és un barri emblemàtic ple de vida, i el nom d’alguns indrets, com el mateix de la plaça del Diamant, tan suggeridor, potser va propiciar la creació literària de Mercè Rodoreda.

Són molt interessants les reflexions que l’autora fa sobre el fet d’escriure. Segons Rodoreda “fer una novel·la és difícil. L’estructura, els personatges, l’escenari... aquest treball de tria és exaltant perquè t’obliga a vèncer dificultats” i afegeix:“Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l'estil." Dels personatges afirma que “un autor no és Déu” però en canvi confessa que “des del meu reialme d’autor explico els meus personatges, sé què pensen, els faig parlar amb la meva veu. Els personatges literaris innocents desvetllen tota la meva tendresa, em fan sentir bé al seu costat, són els meus grans amics.”

La pel·lícula “La Plaça del Diamant, de Francesc Betriu, amb Sílvia Munt en el paper de Colometa, va constituir un gran èxit de públic. La cançó que l’acompanya té una lletra molt poètica, de Joan Ollé. La música de Ramon Muntaner, deliciosa, així com la seva veu interpretant, venen a arrodonir el conjunt.

                                              

QUÈ ÉS POESIA

Ha començat la Setmana de la Poesia de Barcelona i si volem, tindrem ocasió d’escoltar poesia arreu. Particularment, gaudeixo molt més d’aquesta modalitat literària en solitud, asseguda en una bona butaca i amb l’ànim predisposat a la introspecció. També és gratificant escoltar poesia en la veu d’algú que la sàpiga recitar amb l'accent adequat, però per motius diversos, la meva atenció de vegades es dispersa i si el poema permet vàries lectures, el llibre a la mà em dóna aquesta oportunitat.

Tot de cop se m’ha acudit una pregunta: Què és la poesia? Influïda per l’ambient que regna aquests dies, intento respondre amb vaguetats més o menys poètiques com ara “la poesia és la joguina preferida dels somniadors", "l’espai eteri per on dansen les paraules" o "el carrer per on transita la transcendència”. Potser sí que és una mica això, però no prou satisfeta i ja posada en el tema, m’endinso alegrement per teories líriques i afegeixo un altre seguit de frases sobre el caràcter de la poesia per provar de millorar-ho: “La poesia vesteix la vida quotidiana amb aromes de seda subtil”. O aquesta altra més llarga: “La poesia convida a l’àpat gentil de la paraula il·luminant amb fantasia la taula grisa de la realitat”. I quan reblo el clau proclamant que “la poesia estira el fil dels pensaments per fer-ne una troca d’infinits colors”,  ja m’adono que sempre giro al voltant d’una mateixa cosa sense saber si he reflectit ben bé la naturalesa de la poesia. Vull dir amb tot plegat que no és el mateix elucubrar paraules i metàfores més o menys poètiques, que fer poesia. Quan existeix de debò, la poesia es defineix per sí mateixa. Per fortuna, la llengua catalana gaudeix d’un gran nombre de dones i  homes que han conreat amb encert aquest art tan excels, i a ells i a les seves obres, correspon demostrar què és poesia, sense necessitat de recórrer a cap mena d’enunciat.

Enllaço la celebració de la Setmana de la Poesia amb l’obra dels tres poetes que aquests darrers dies hem analitzat. Són tres poetes de primera fila i ens poden servir d’exemple, per entendre el gran valor de la poesia dins d’un món cada cop més materialitzat. Cada un d’ells expressa en un estil diferent la seva visió poètica, amb el denominador comú d’aportar-hi llum i esperança.

El valencià Vicent Andreu Estellés (1924-1993), tan arrelat a la terra, tan vital, elabora un poema ple de força eròtica que ha esdevingut famós.

ELS AMANTS    La carn vol carn (Ausiàs Marc)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenen la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles.

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo dessitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

El mallorquí Blai Bonet  (1926-1997), més espiritual, amic d’obrir el cor a la pregunta, a la recerca de la veritat,  construeix amb pensaments d’alta volada,  un poema que vol reflectir el valor de cada paraula:

LA PARAULA

Basta dir un paraula:

"pinotell" o "baladre",

i el món sona més clar

que en claretats de rama.

Quina claror rentada

té el món a dins la boca!

Quina tremolor antiga

oir "ginjoler", i sentir

la lluminosa distància

entre el color d'una branca

i el seu nom que en mi sona!

La paraula és el món

que surt ungit de la fonda

aurora constant de Déu

dins nosaltres, amants pàl·lids.

I som canyes humanes

que sona Déu, sonant-les,

quan parlam. Canyes fràgils,

però plenes de música.

El català Miquel Martí i Pol (1929-2003), tan tendre i tan nostrat, ens pot ajudar a entendre per fi què és poesia, tal com anuncia en el llibre. Només cal llegir qualsevol poema d'ell, hi ho sabrem. En el primer fragment del poema "Ara mateix" afronta la duresa dels nostres dies (tant abans com ara) però al mateix temps obre pas a una decidida marxa cap a l’esperança:

                ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

SALVADOR ESPRIU - AL SERVEI DEL POBLE

“Sóc un home sense biografia... l’home mes avorrit i ensopit del món...”, declarava Salvador Espriu a Josep Maria Espinàs, en el programa d’entrevistes “Identitats” de TV3. Però avorrida o no, tothom en té de biografia, i la seva, malgrat les reticències i el tancament deliberat, no deixa de ser el retrat d’un personatge singular, profundament reflexiu i amb un potencial humà extraordinari. D’altra manera no s’explicaria el poder de suggestió que va exercir a casa nostra en un moment, el de la Transició, en que Catalunya emergia després de la llarga nit franquista.

Espriu va néixer un 10 de juliol, i aquesta data ja en principi me l’apropa, perquè també és la meva data de naixement. No sé si és per això o por un altra conjunció esotèrica sobrevinguda, el cas és que la seva figura em resulta molt més accessible ara que en els temps de la seva eclosió, dins del món intel·lectual. Tot i que llavors seguia amb interès els canvis polítics que es produïen, no vaig  tenir ocasió de veure les seves obres de teatre, ni vaig llegir els seus llibres, potser per por de trobar-ho tot massa enlairat pels meus coneixements en aquells moments. Tan sols vaig veure “Laia”, l’adaptació cinematogràfica d’un del primers llibres d’Espriu i vaig descobrir la seva obra poètica a través de la veu potent d’en Raimon.  Aquelles lletres ja em suggerien un univers d’imatges d’una espiritualitat prometedora. Aquest Any Espriu ha estat definitiu per apropar-me a la figura d’aquest home fràgil, amable i minuciós.

Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners, a causa de la feina del seu pare que era notari, però als dos anys la seva família es va traslladar a Barcelona, on va viure fins la seva mort. Sentimentalment va estar sempre vinculat a Arenys de Mar, la població d’on provenien els seus pares, que és la Sinera que apareix en molts dels seus textos, escrita a l’inrevés. De petit va viure la mort de dos germans i una malaltia en pròpia carn que el va mantenir tres anys allitat. Sens dubte, aquests fets van marcar per sempre més la seva personalitat i la immobilitat el va aficionar a la lectura. Més endavant va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la universitat de Barcelona i ben aviat començà a publicar les primeres obres en narrativa. Quan preparava la seva llicenciatura en Clàssiques esclatà la Guerra Civil i començà l’època més negra per la cultura catalana. Durant aquest període continuà escrivint però envaït per un estat de desànim, causat pels esdeveniments negatius i sobre tot per la mort del seu gran amic, el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Després de la guerra, i en plena repressió franquista, va deixar la prosa i va començar a publicar poesia; segons declarava en l’entrevista a Espinàs, “... per una raó molt clara, una raó més aviat política. Perquè els versos, la censura se’ls mirava molt poc, si és que se’ls mirava, i si se’ls mirava no els entenien...”.

M’agradaria aturar aquí aquesta reduïda biografia, per incidir en el personatge. Aquests dies he repassat escrits, articles, entrevistes i vídeos sobre Espriu i m’ha arribat a fascinar la precisió, la meticulositat, l’exquisida delicadesa a l’hora de respondre a qualsevol pregunta. En aquest sentit m’ha descobert un home amb una extraordinària vida interior, possiblement fruit d’aquella infantesa trencada per la malaltia. En l’entrevista en castellà que li fa Joaquin Soler Serrano en el programa “A fondo”, sorprèn l’actualitat de les preguntes i el to digne, tranquil però segur de les respostes d’Espriu. Algunes vegades traspua ironia i, fins i tot, una certa murrieria en el gest; altres, transmet emoció continguda i profunda catalanitat.

L’envelliment d’un règim espanyol anacrònic i caduc, va propiciar la progressiva represa cultural en els anys seixanta i, a la mort del dictador l’any 75, l’obra de Salvador Espriu ja havia assolit unes quotes de popularitat impensables. Se’l va convertir en el poeta nacional, en la representació vivent d’un futur llargament anhelat.

Va ser llegit i reconegut com autor, cantat per un Raimon que ens el  redescobria, i la seva dramatúrgia era interpretada triomfalment als escenaris, sota la direcció i el treball artístic de gent tan prestigiosa com Ricard Salvat, M. Aurèlia Campmany o Núria Espert entre altres. La popularitat li va arribar tard, però de forma abassegadora, envaint una personalitat austera i reclosa que als ulls del món aparegué plena de fermesa i de dignitat.

Contemplat des de la distància, és possible que el seu mite es sobre dimensionés deliberadament, però s’ha de tenir present la fam de llibertat d’aquell moment. En vista de les actuals circumstàncies, l’aparició avui dia d’algú posseïdor d’un carisma poderós com el seu, potser també seria capaç de provocar una reacció similar, encara que la situació  no sigui ben bé la mateixa.

L’any 1972 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 1980 la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el 1982 la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Va morir el 22 de febrer de 1985, i va ser enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, enmig d'una gran manifestació de dol.  

La seva obra és extensa i variada i en ella destaca l’element simbòlic girant a l’entorn de la mort i  d’un món particular per on deambulen personatges mítics i bíblics, barrejats amb altres reals i tot expressat amb un llenguatge auster, rigorós, no exempt d'ironia, que convida a la reflexió. Els principals títols són: en novel·la El doctor Rip” i “Laia”; en poesia “Cementiri de Sinera”, “Les cançons d’Ariadna”, “Final del laberint”, “La pell de Brau”, “Llibre de Sinera” i “Per la bona gent” entre altres; en teatre “Primera història d’Esther”, “Antígona”, “Una altra Fedra si us plau” i “Ronda de mort a Sinera”, entre altres. Durant els últims anys de la seva vida, Espriu es va dedicar a corregir i revisar la seva obra, a fi de dotar-la d’una unitat estilística coherent.

                 

L’any Espriu que enguany celebrem per commemorar el centenari del seu naixement, servirà per tornar a divulgar aquesta obra i honorar la seva figura. Coincidint amb aquesta efemèride, s'ha publicat una biografia signada per Agustí Pons, amb el títol "Espriu transparent".

El poema “Inici de càntic en el temple”,  esplèndidament musicat i cantat per Raimon, expressa el fervor i la fermesa d’un poble que no vol morir.