QUÈ ÉS POESIA

Ha començat la Setmana de la Poesia de Barcelona i si volem, tindrem ocasió d’escoltar poesia arreu. Particularment, gaudeixo molt més d’aquesta modalitat literària en solitud, asseguda en una bona butaca i amb l’ànim predisposat a la introspecció. També és gratificant escoltar poesia en la veu d’algú que la sàpiga recitar amb l'accent adequat, però per motius diversos, la meva atenció de vegades es dispersa i si el poema permet vàries lectures, el llibre a la mà em dóna aquesta oportunitat.

Tot de cop se m’ha acudit una pregunta: Què és la poesia? Influïda per l’ambient que regna aquests dies, intento respondre amb vaguetats més o menys poètiques com ara “la poesia és la joguina preferida dels somniadors", "l’espai eteri per on dansen les paraules" o "el carrer per on transita la transcendència”. Potser sí que és una mica això, però no prou satisfeta i ja posada en el tema, m’endinso alegrement per teories líriques i afegeixo un altre seguit de frases sobre el caràcter de la poesia per provar de millorar-ho: “La poesia vesteix la vida quotidiana amb aromes de seda subtil”. O aquesta altra més llarga: “La poesia convida a l’àpat gentil de la paraula il·luminant amb fantasia la taula grisa de la realitat”. I quan reblo el clau proclamant que “la poesia estira el fil dels pensaments per fer-ne una troca d’infinits colors”,  ja m’adono que sempre giro al voltant d’una mateixa cosa sense saber si he reflectit ben bé la naturalesa de la poesia. Vull dir amb tot plegat que no és el mateix elucubrar paraules i metàfores més o menys poètiques, que fer poesia. Quan existeix de debò, la poesia es defineix per sí mateixa. Per fortuna, la llengua catalana gaudeix d’un gran nombre de dones i  homes que han conreat amb encert aquest art tan excels, i a ells i a les seves obres, correspon demostrar què és poesia, sense necessitat de recórrer a cap mena d’enunciat.

Enllaço la celebració de la Setmana de la Poesia amb l’obra dels tres poetes que aquests darrers dies hem analitzat. Són tres poetes de primera fila i ens poden servir d’exemple, per entendre el gran valor de la poesia dins d’un món cada cop més materialitzat. Cada un d’ells expressa en un estil diferent la seva visió poètica, amb el denominador comú d’aportar-hi llum i esperança.

El valencià Vicent Andreu Estellés (1924-1993), tan arrelat a la terra, tan vital, elabora un poema ple de força eròtica que ha esdevingut famós.

ELS AMANTS    La carn vol carn (Ausiàs Marc)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenen la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles.

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo dessitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

El mallorquí Blai Bonet  (1926-1997), més espiritual, amic d’obrir el cor a la pregunta, a la recerca de la veritat,  construeix amb pensaments d’alta volada,  un poema que vol reflectir el valor de cada paraula:

LA PARAULA

Basta dir un paraula:

"pinotell" o "baladre",

i el món sona més clar

que en claretats de rama.

Quina claror rentada

té el món a dins la boca!

Quina tremolor antiga

oir "ginjoler", i sentir

la lluminosa distància

entre el color d'una branca

i el seu nom que en mi sona!

La paraula és el món

que surt ungit de la fonda

aurora constant de Déu

dins nosaltres, amants pàl·lids.

I som canyes humanes

que sona Déu, sonant-les,

quan parlam. Canyes fràgils,

però plenes de música.

El català Miquel Martí i Pol (1929-2003), tan tendre i tan nostrat, ens pot ajudar a entendre per fi què és poesia, tal com anuncia en el llibre. Només cal llegir qualsevol poema d'ell, hi ho sabrem. En el primer fragment del poema "Ara mateix" afronta la duresa dels nostres dies (tant abans com ara) però al mateix temps obre pas a una decidida marxa cap a l’esperança:

                ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.