JOSEP MARIA DE SAGARRA

Riva, Sagarra i altres intel·lectuals reunits en la clandestinitat

El que sorprèn i admira dels autors de la primera mitad del segle XX, és la seva gran preparació intel·lectual i el profund coneixement de la llengua. Tant els noucentistes, com Carner o Riba, o altres contemporanis no adscrits a aquest moviment, demostren unes aptituds d’adaptació a les Normes de Fabra que, lluny de suposar un obstacle per la llibertat de creació literària (com pregonaven alguns escèptics), van significar la plena realització d’aquestes obres. Així, i precisament en el marc d’unes regles ortogràfiques i amb una gramàtica normalitzada, la llengua d’aquests autors assoleix les màximes quotes d’excel·lència. Vet aquí la gran importància de l’obra reformadora de Fabra.

Un dels escriptors que es va mantenir al marge del Noucentisme és Josep Maria de Sagarra (Barcelona 1894-1961). Fill d’aristòcrates, va rebre una sòlida formació cultural, que, al llarg de la vida, li va permetre abordar tota classe de gèneres literaris, des de la poesia al teatre, passant per la novel·la, la traducció i el periodisme. Les seves obres són d’una extraordinària riquesa lèxica. En la poesia no buscava la simbologia; les paraules no amagaven significats transcendents ni conceptes ocults. El seu missatge era clar, i l’expressava amb recursos quotidians i entenedors. És ben cert que ell posseïa una facultat innata per elaborar versos; no obstant, les rimes fluïdes, plenes de musicalitat, no eren una troballa casual, sinó fruit d’una recerca estètica ben elaborada.

La poesia i el teatre, són els gèneres on va brillar especialment el geni de Sagarra, ja que els dos obeïen a una mateixa òptica creadora. Formalment el seu estil corresponia més a l’època romàntica de la Renaixença que al segle XX, però així i tot o potser a causa d’això, el seu teatre en vers va gaudir de gran popularitat. Sabia crear l’espurna de gran efecte capaç de complaure al públic, un públic que s’emocionava amb els temes i a la vegada fruïa escoltant el caudal de versos que brollava amb facilitat extraordinària.

Edifici on s'ubicava el Teatre Helena, a  Gràcia

Les seves obres s’estrenaven al Romea amb gran èxit, però després s’anaven representant per teatres d’aficionats, principalment del barri de Gràcia. Sempre recordaré l’ambient d’expectació que es produïa dins el nostre centre social, el Teatre Helena, quan s’hi representava alguna obra de Sagarra. Era un esdeveniment molt celebrat. El teatre era ple i els aplaudiments agraïen l’esforç del quadre escènic per memoritzar aquella pila de versos, i per interpretar dignament una peça tan admirada. Casi sempre s’hi incorporava algun actor o actriu conegut, per reforçar l’elenc. “L’hereu i la forastera”, “L’hostal de la Glòria”, o la “Rambla de les floristes”, són obres que hi vaig veure de petita i que encara recordo perfectament, pel rebombori que es produïa dins del centre.

Rosa M. Sardà a La Rambla de les floristes

Estic segura que si aquestes obres es representessin ara al nostre Teatre Nacional,  tindrien un gran èxit. Trobo a faltar un reconeixement més gran per autors com en Josep Maria de Sagarra i altres, que són el nostre patrimoni cultural i els nostres grans clàssics.

NOUCENTISME - CARLES RIBA

L’empremta poètica que caracteritza l’època Noucentista s’eixampla i es magnifica amb l’arribada de Carles Riba, (1893-1959) un home fonamental dins el panorama literari de la primera mitad del segle XX:. La seva presència va significar una evolució de signe intelectual i una visió més  profunda del fet poètic.

Neix a Barcelona i ja de molt jove demostra les seves dots extraordinàries emprenent alhora l’estudi de dues carreres, Dret i Lletres a la Universitat de Barcelona. El qualificatiu “d’home molt savi” l’acompanyarà al llarg de la seva vida. L’any 1916 es casa amb la poetessa Clementina Arderiu. Estudiós dels clàssics  grecs i llatins, treballa a la Fundació Bernat Metge, és professor de grec a la Universitat Autònoma de Barcelona i es dedica també a la traducció de clàssics com l’Odissea, que refarà el 1948. Tradueix Sòfocles, Èsquil, Plutarc i també alguns autors contemporanis europeus. Col·labora activament amb Pompeu Fabra, per tal de preparar el futur Diccionari General de la Llengua Catalana. També dóna classes a l’Escola de Bibliotecàries on coneix com alumna a Rosa Leveroni, però la seva tasca queda interrompuda durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923). Quan la Dictadura cau (1931) i s’instaura la Generalitat de Catalunya, inicia una nova etapa on segueix col·laborant amb l’Institut d’Estudis Catalans “com a poeta, com a humanista i com a filòleg”. L’any 1939 deixa Catalunya a contracor i s’exilia a França, on ha de viure modestament. Retorna el 1943 però un cop instal·lat a Barcelona comença un altra classe d'exili, treballant a l’ombra de la clandestinitat. Rodejat de fidels amics i col·laboradors continua la seva activitat editorial. Es converteix en un veritable símbol de la resistència de la intel·lectualitat catalana enfront del franquisme. 

Carles Riba i Clementina Arderiu a Cadaqués

L’any 1950 és elegit President de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Tres anys més tard, al complir els seixanta anys, el seus amics  li regalen una casa de pescadors a Cadaqués. Mort el 1959 deixant  una enorme obra poètica i nombroses traduccions dels clàssics grecs.

Les seves obres més importants són “Estances” i  “Elegies de Bierville” escrita durant l’exili a França. La poesia de Carles Riba expressa sentiments humans amb uns esquemes mètrics concrets, utilitzant la natura per abundar en l’ús de metàfores, (sempre la natura com a font d’inspiració), dins d’un compromís de gran rigor intel·lectual. Afegiré que la seva lectura no és pas fàcil. Exigeix gran concentració, analitzar cada paraula, cada frase, per anar copsant el sentit del poema. Com diu la Dolors, no són poemes per llegir dins un autobús ple de gent.

Aquest dies he repassat els que la mateixa Dolors ens ha preparat i m’ha interessat  un que es titula “Dins la nit, els meus anys...”, escrit el 1952, que m’ha suggerit interpretacions diverses: L’home, ja vell, fa una mena de pregunta a l’infant que un dia va ser; mig perdut cerca una resposta. No li trec originalitat a la proposta però em costa arribar a esbrinar la seva finalitat. Què ens vol dir en realitat? Que s’hi enfronta confós per haver canviat tant al pas dels anys, o que aquest infant innocent encara és viu dins seu?

         DINS LA NIT, ELS MEUS ANYS...

Dins la nit, els meus anys                                                      Per a ignorar-ho jo

han cridat i em desperten;                                                     i que, uns minuts, la teva

semblen ocells perduts,                                                         ventura elemental

sóc d'ells i no em coneixen:                                                   revisqui en mi de sempre,

són meus i van errants,                                                         cal que et cedeixi a tu

perquè no em pugui entendre                                                i que ho pagui creient-me

quan cerco en el meu cor                                                      i sentint-me dir foll,

què m'ha fet gran i feble                                                       foll que no mira enrere.

¿què hi dius tu, pur infant                                                    ¿Qui somriura dels dos,

que encara et meravelles                                                      el vell que no preveies

de sobte, amb brusc delit,                                                     futur de tu, oh infant,

pels ulls per on vas créixer,                                                  o tu, fonda innocència?

i de qui guardo, amb corn                                           

profund, les orelletes                                                            

tan fines a escoltar                                                       

les tendres veus que vencen?                                       

¿Què hi respondries tu,                                               

l'infant que jo vaig ésser,                                             

tu que eres simplement,                                                       Sols sé que miro el riu

tu que no pots comprendre                                                  al llarg de la ribera;

que el cor sigui pesant                                                         sempre sóc el punt

i les coses esquerpes,                                                           on l'aigua fa el seu pur

que el somni tingui risc                                                       comencement de perdre's.

i tot amor tristesa?

              

                                                  Poemes per a un nou llibre encara sense títol  (1952)

NOUCENTISME - JOSEP CARNER

De la mà del Noucentisme arribem a un escriptor cabdal que ve a ser la figura més representativa i més important d’aquest moviment: Josep Carner (1884-1970). 

Neix a Barcelona i de molt jove, abans d’entrar a la Universitat, ja es dedica a la literatura, mostrant un coneixement de la llengua extraordinari. Afegit als moviments catalanistes, Prat de la Riba va ser el seu gran protector. L’any 1902 es llicencia en dret i dos anys més tard en filosofia i lletres. A vint-i-sis anys ja és Mestre en Gai Saber. Col·labora amb Pompeu Fabra en la tasca de normalització de la llengua; incorpora centenars de neologismes i girs populars que seran adoptats pels poetes posteriors. Gran coneixedor d’altres llengües, va traduir Shakespeare, Molière, Dickens i Twain. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, periodista polític, l’any 1921 decideix començar una carrera diplomàtica i viu a diversos llocs d’Amèrica i Europa. A partir de 1938, passa a engrossir la llista d’exiliats, a causa del franquisme, instal·lant-se a Mèxic, on exerceix com a professor de la Universitat lliure. Més endavant es trasllada a Brussel·les, on mort el 1970.

De la seva obra, essencialment poètica, destaca la perfecció expressiva, el gust pel classicisme, l’exacta precisió en els mots. Segons Narcís Comadira, forma i contingut arriben a una perfecta simbiosi. El poemari “Els fruits saborosos” (1909), va significar la consagració literària de Carner i de l’estètica noucentista. Altres obres importants són “La paraula en el vent” (1914), “Auques i ventalls” (1914), “Bella terra, bella gent” (1918). La seva obra, a partir de l’any 1921, incorpora una tendència a la idealització de Catalunya i de la seva gent, degut a la llarga permanència a l’estranger. De “La primavera al poblet"(1931) podem veure com, d’una cosa intranscendent (un plat de sopa de farigola! ), el poeta sap trobar-hi motiu poètic:

       LA SOPA

       Fum que vas a la teulada                                       

       i que n'ixes floc a floc,                                        

       dius a la lluna afilada:                                          

       -Vora l'olla salta el foc-.                                       .

       La mare crida i trascola                                          

       i vigila de reüll                                                         

       la sopa de farigola                                                   

       que està si bull si no bull.                                         

       Si, de lluny, el fum albires,                                      

       plega, pare, ton fadic;                                              

       ja s'entaulen les cadires                                            

       i les sopes fan bonic.

       Fins la boca més llamenca
       de desig d'haver-te es mor,
       sopa humil, sopa rossenca,
       mostrejada amb l'oli d'or.                                                

L'obra més important d'aquesta segona època és "Nabí" (1941), considerada un dels grans poemes del segle XX.

L'última etapa es caracteritza per l'enyor, perduda ja tota esperança de tornar "Absència" (1957) i "El tomb de l'any" (1966). No obstant, també inclou un altre llibre de to més festiu que el relaciona amb la seva etapa més noucentista "Bestiari" (1954), on hi ha una introducció titulada Museu zoològic amb estrofes dedicades a diversos animals. He triat l'estrofa on ens parla un gall.

                           El gall

           
             -Si jo oblidés ma cantera 

             en arribant el matí,

            ¿qui sap si el sol tornaria

            cap més matinada a eixir?





He trobat per casa una gravació d'un duet català, Ia-Batiste, amb una cançó preciosa que Ia Clua va compondre sobre un poema de Josep Carner titulat "El gessamí i la rosa".

                                                                                         

                                              

                                                  

LA MANCOMUNITAT- NOUCENTISME

Prat de la Riba

Durant les primeres dècades del segle XX es produeixen a Catalunya una sèrie de canvis polítics orientats a dinamitzar els processos de reconstrucció de la cultura catalana, iniciats ja en la Renaixença i continuats després durant el període modernista. L’arribada a la presidència d’Enric Prat de la Riba al govern català, el 1907 a la Diputació i el 1914 a la Mancomunitat va ser clau  per encarrilar un moviment ideològic nou que havia de significar la unió del poder i la cultura. 

Aquest moviment anomenat Noucentisme (la paraula nou-cents assenyalant el segle acabat d’estrenar i l’adjectiu nou implicant modernitat) pretenia ser l’instrument que transformés Catalunya en un poble de nivell europeu. En això coincideix totalment amb la voluntat modernista,  però superat el Romanticisme, el Simbolisme i la exuberància imaginativa d’arrel nòrdica es va girar la mirada a la tradició clàssica mediterrània grecollatina. El Noucentisme va significar el control, la serenitat i la visió d’una societat ordenada, pulcra, enfront l’exaltació del sentiment i la disbauxa creadora del Modernisme; la racionalitat enfront l’idealisme, el seny enfront la rauxa. 

Eugeni D'Ors

Hi va haver un evident dirigisme polític i cultural sobre l’estil ideològic que havia de predominar en la societat, animat per l’escriptor i crític d’art Eugeni D’Ors, conegut pel pseudònim Xènius, màxim teòric d’aquest corrent polític cultural. L'estranya deriva d’aquest senyor cap a Madrid, després de la ruptura amb Catalunya i amb el llavors president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, és un tema que no hem abordat perquè no pertany ja al nostre Noucentisme.

Nena noucentista de Joan Rebull

Nena modernista de Rusiñol

Els dos moviments, el Modernisme i el Noucentisme, encara que contraposats, tenen factors coincidents; ambdós van aportar a la cultura catalana elements molt positius i caldria entrar en un estudi de les causes ideològiques que  van produir el canvi de l'un a l'altre que no faré. Tan sols vull expressar un sentiment sobre la impressió personal que tinc de la qüestió: Li reconec al Noucentisme un gran mèrit a l’hora de voler organitzar una societat transmissora de valors, però sigui per empatia o per raons purament estètiques, voldria sortir en defensa del Modernisme. Per empatia  perquè el menyspreu que molts noucentistes van manifestar vers l’obra modernista el veig poc ètic. Calia tan de rebuig? Hauria estat més normal anar-se adaptant als nous corrents  guardant consideració  pels anteriors. El canvi es va produir massa ràpid, d'una manera gairebé brusca. Va ser com una ruptura. Després d'aquella època esplèndida que a casa nostra tant va arribar a triomfar, devia ser molt frustrant pels artistes modernistes pensar que el seu treball s'havia acabat. Molts d'ells van patir aquest rebuig i víctimes de l'oblit van haver d’acceptar feines d'inferior categoria per mirar de subsistir. Altres es van adaptar als nous corrents i van fer obres estimables. També defenso el Modernisme per raons estètiques,  perquè considero que té elements de molta bellesa i originalitat. Per sort, el temps col·loca les coses al lloc que els correspon i ha demostrat la validesa de l'obra modernista. Al cap dels anys, aquest art ha esdevingut el signe més representatiu de Catalunya i de la seva força creadora i ha conseguit  enlluernar a tot el món.

Dona Noucentista d'Arístides Maillol

Rajoles policromades d'Aragay

Enric C, Ricart i el noucentisme

Malgrat tot, els noucentistes van aportar una visió nova que també mereix ser reconeguda. Certament les societats han de seguir avançant  pels camins que marca el temps, i per Europa bufaven ja uns aires diferents. Aquest dies m’he dedicat a repassar els llibres d’art que tinc per casa i he trobat veritables meravelles d’aquella època. En quan a la plàstica, pintors, escultors i arquitectes van conrear un estil de línees clàssiques de concepció molt més simple,  seguint una estètica determinada. En la dona es pot apreciar un gran canvi en les formes que són més rotundes, formes de dona mediterrània, forta i arrelada a la terra,  presentada d’una manera un tant estàtica, molt diferenciada de la dona modernista sempre etèria i misteriosa. Les escenes noucentistes no tenen la sofisticació que caracteritza el Modernisme; són escenes que volen representar el treball i l’harmonia col·lectiva en un ambient senzill.

Pompeu Fabra

Per altra banda, és ben cert que l’obra de la Mancomunitat aportà una sèrie d’avenços culturals molt importants per Catalunya impulsant l’Escola Industrial i la del Treball, l’Escola d’Art Dramàtic, l’Escola Superior de Bells Oficis, la reorganització de l’Escola Professional de la Dona, la Biblioteca de Catalunya i la xarxa de Biblioteques Populars i l’Escola de Bibliotecàries. Sobretot es va donar un gran impuls a la llengua des de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la secció filològica on Pompeu Fabra va promulgar les Normes ortogràfiques i el Diccionari de la Llengua Catalana. A partir d’aquestes normes la literatura va assolir l'ordre que li mancava. El gènere que va triomfar en l'època noucentista fou la poesia, potser perquè s’adequava a la seva ideologia de claretat en la forma, l’estilisme i la precisió del llenguatge. Aquest gènere l’anirem revisant en classes successives.

Cartell de Josep Obiols

També es va crear un nou model d’escoles amb un sistema pedagògic propi on es prioritzava la salut i el contacte amb la natura, com l’Escola del Bosc i la del Mar, a part de l’edificació d’una sèrie d’Escoles Públiques que formen part del paisatge urbà de Barcelona. Tot lligat a la reorganització d’una societat moderna,  pràctica i estructurada, que intentava assolir la “Catalunya ideal”.