LA RENAIXENÇA - VERDAGUER

Amb la Renaixença (segle XIX) s’acaba per fi el llarg període de foscor i encetem una etapa plena d’esperança: l’etapa que va significar el redreçament cultural català i la recuperació de la llengua.  El restabliment dels Jocs Florals el maig de 1859 per part de Víctor Balaguer i Antoni Bofarull remou el sentiment dels sectors intel·lectuals i polítics catalans que fins llavors s’havien decantat per escriure en castellà. De mica en mica, els escriptors retornen a l’ús del català com a llengua literària normal. Sorgeix un interès nou per conèixer la pròpia història. Neix la necessitat de proclamar una identitat, l’orgull de pertànyer a una pàtria. La llengua esdevé l’element de cohesió de tot el moviment renaixentista. I és en aquest moment tan transcendent, quan apareix Jacint Verdaguer, el poeta cabdal de la literatura catalana.

Què direm que no s‘hagi dit ja de Verdaguer? Seria molt llarg enumerar els episodis que van marcar el seu recorregut vital, intens i dramàtic; per això podem recórrer a alguna de les nombroses biografies que s’han escrit sobre ell o senzillament a Internet. Resultaria igualment llarg, centrar aquest escrit passejant per la seva extensa obra; l’autor va demostrar ser un treballador infatigable imaginant poemes èpics com L’Atlàntida i Canigó, d’abast universal, així com altres més propers, de caire líric, de gran riquesa lingüística. La vida i l’obra, van despertar interès i admiració en el seu temps i en desperten igualment ara perquè pertanyen a un home extraordinari, visionari i romàntic, que va veure més enllà de la terra. La seva imaginació fecunda va marcar un abans i un després en la nostra literatura. La desapareguda Montserrat Roig deia d’ell: ”M’atreu la Catalunya desconcertant dels trencadors de motlles; els trobadors, Llull, March, Verdaguer, Gaudí, Miró”.

Només vull centrar-me en el punt que a mi particularment més m’arriba, i destacar de quina manera la seva obra va penetrar de manera natural en la gent. Una gent, tot un poble, en definitiva que s’ha fet seves estrofes senceres de versos que parlen de la natura o del país, que canta amb devoció i patriotisme el Virolai i que vibra d’emoció amb el sentiment d’enyor de la lletra de L’Emigrant. Qui no s`ha emocionat cantant aquestes cançons? Aquests sentiments tan arrelats dins el cor d’un poble, només els podia transmetre algú que també els posseïa en grau màxim.

L’enyor, un sentiment que ens fa evocar l’absència d’alguna cosa va amarar sovint l’ànim del gran poeta. Quan era a Cuba s’enyorava de Catalunya i en un vaixell, en mig de l’oceà, va escriure L’Emigrant.

L’EMIGRANT  (fragment)

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s’allunya

d’enyorança es mor.

Adéu, germans; adéu siau, mon pare,

no us veuré més!

Oh, si al fossar on jau ma dolça mare

jo el llit tingués!

Oh mariners, el vent que me’n desterra

que em fa sofrir!

Estic malalt, més ai! tornau-me a terra                     

que hi vull morir.

LLENGUA, CULTURA, PAÍS

Seguint la meva passejada ràpida per la literatura catalana arribo a una època  llarga, massa llarga i força diferent pel que fa a la seva transcendència. Malauradament, entre els segles XVI i XVIII la Corona d’Aragó va viure una sèrie de canvis polítics i culturals que van marcar la seva evolució posterior. El matrimoni entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, els Reis Catòlics, senyala l’inici d’un període de davallada històrica i cultural de Catalunya, tenint en compte l’etapa d’esplendor de segles anteriors. Aquest període se l’ha denominat “Decadència”.

Amb l’adveniment del matrimoni entre Isabel i Ferran, el centre del poder polític ja no està en territoris de parla catalana. La noblesa de les grans ciutats com Barcelona i València comença a parlar en castellà com a símbol de distinció, d’acostament al poder. El castellà era la llengua necessària per ocupar un càrrec públic i els nobles feien el possible per beneficiar-se dels favors de la reialesa. D’altra banda, existien els censors que impedien la publicació d’obres en català, de manera que la literatura considerada culta s’escrivia només en llengua castellana. Per acabar-ho d’adobar, més tard, a partir de la guerra de Successió, Felip V, ressentit amb els catalans per haver donat suport al bàndol austríac, va promulgar el decret de Nova Planta, en el qual s’abolien totes les institucions pròpies de la Corona d’Aragó i es prohibia l’ús públic i oficial del català.

Però amb tots aquests impediments la cultura catalana no va desaparèixer. La llengua vehicular, la familiar, la que emprava el poble, era la catalana; i és per això que d’aquella llarga època conservem moltes obres de caire popular. Gràcies a la introducció de la impremta, s’editaven nombrosos poemes, corrandes, cançons, goigs i nadales que no mereixien l’atenció dels censors i circulaven entre la població. Convé remarcar que els autors populars van complir una missió especialment significativa en la conservació de la llengua.

Existeixen moltes rondalles populars, provinents de diferents països i cultures.  Podríem convenir que darrera de cada història hi havia sempre alguna persona anònima que la començava a recrear i, a partir d’aquesta recreació, segurament modificada en adaptacions successives al llarg dels temps i dels llocs, l’obra quedava fixada en la memòria col·lectiva.

Textos de literatura popular que encara ara s’expliquen, obeïen a necessitats bàsiques de qualsevol col·lectivitat, àvida d’aliment per l’esperit. Alguns d’aquests textos estaven basats en la nostra història com la llegenda de l’escut de Catalunya o el naixement de Jaume I; altres, més dirigits al públic infantil com en Patufet, ens remeten a petits éssers o a gegants llegendaris com el popular Gegant del Pi; cançons protagonitzades per personatges com el mític Comte Arnau, La Dama d’Aragó, L’Hereu Riera, El testament d’Amèlia o La Filla del Marxant, que narren històries sovint dramàtiques, i una infinitat d’exemples més, donarien idea de la importància que van assolir en la cultura d’aquella època. Del segle XVII prové Els Segadors, el nostre himne nacional. Moltes d’aquestes històries estaven explicades en un llenguatge poètic i suggerent per autors anònims de gran vàlua.

El Cant dels Ocells, de comencements del segle XVIII, d’autor desconegut, té una lletra bellíssima. que explica la joia de la natura el dia del naixement del nen Jesús a l'estable de Betlem; és per això que se la sol considerar una nadala. El nostre gran Pau Casals la va immortalitzar a les Nacions Unides i ha esdevingut, arreu del món, un cant de pau i llibertat, així com un símbol de Catalunya.

Haurien sorgit escriptors de renom si les circumstàncies polítiques haguessin estat favorables? Sens dubte. És del tot simptomàtic i revelador, que la nostra decadència coincidís amb l’esplendor de la llengua castellana, el segle XVI.

No obstant la nostra cultura és tossuda i malgrat els períodes de foscor a que ha estat condemnada, la fe d’un poble ha fet que el país sobrevisqui. Citaré per últim alguns punts d’un article publicat al suplement de cultura del Punt Avui (16-11-12), signat per Vicenç Pagès, sobre el llibre de Toni Sala, Notes sobre literatura, aparegut recentment: ...“Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança”...”La nostra cultura, com la jueva o l’armènia –rebla Toni Sala- està vinculada als llibres. Durant molts anys, el lema d'Òmnium Cultural  “Llengua, cultura, país”, ha fixat un ordre cronològic i alhora jeràrquic. La llengua és el més rellevant; d’ella en surt la cultura, que finalment construirà el país”. 

REFLEXIONS - ISABEL DE VILLENA

He de confessar que en començar el curs ”Autors i autores imprescindibles”, no sentia cap mena d’atracció per la literatura greco-romana ni per la medieval. Considerava que eren èpoques llunyanes interessants només pels estudiosos de cultures antigues. Jo hi havia passat sempre de puntetes i en prou feines coneixia tres o quatre noms dels filòsofs més anomenats, sense saber-ne gaire res. I en quan als primers escriptors en llengua catalana em fa certa vergonya admetre que els coneixia superficialment. No es que ara hagi fet un màster contra-rellotge i en sàpiga gaire, ni que cregui que pugui arribar a retenir aquests minsos coneixements ja per sempre. Les meves neurones ja no són les mateixes d’abans i els noms, els fets, i les èpoques moltes vegades em patinen. Tan sols procuro fer una capbussada pel món de l’antiguitat i em sorprèn com m’està  interessant.

En primer lloc, què en sabia jo de la llibertat de pensament d’una dona poeta com Safo? I de la influència que en el pensament del nostre món han tingut el trio de filòsofs grecs Sòcrates, Plató i Aristòtil? I de la capacitat poètica i filosòfica de romans com Virgili, Horaci i Ovidi? Ben bé res, o molt poc. He viscut una bona colla d’anys aliena a aquests respectables personatges. Però ara que per fi els he descobert he après moltes coses (mercès, Dolors Vinyoles; la teva tasca no haurà estat vana): He après que en aquella llunyana època, gràcies a les persones que es dedicaven a reflexionar profundament, el pensament de la humanitat ha anat evolucionant. Això de tant evident com és, no faria falta dir-ho però crec que ho pensem poc (encara que el món actual, s’hauria de replantejar seriosament la filosofia d'aquells homes savis i segurament aniria millor).

En quan als primers escriptors catalans m’ha sorprès la qualitat que van assolir durant els segles XIII, XIV i XV, els nostres segles d’or com a país i cultura. Quan creiem que els escriptors d’ara posseeixen coneixements i tècnica i mirem amb un somriure suficient els mitjans dels nostres avantpassats, oblidem que aquells escriptors eren intel·lectuals de gran capacitat creativa, que suplien amb saviesa aquesta manca de mitjans i que ens han llegat obres admirables. I no deixo de pensar novament que, tots plegats, transitem pels camins que abans uns altres han solcat.

Capbussada en plena Edat Mitjana, he conegut la rauxa teològica i desbordant de Ramon Llull, l’humanisme filosòfic de Bernat Metge, la perfecció de la poesia apassionada d’Ausiàs March, l’enginy novel·listic de Joanot Martorell i el seu Tirant lo blanc, i la dolça feminitat d’una Isabel de Villena desconeguda fins ara per molts.

                                

D’aquesta última, d’Isabel de Villena,  abadessa de les monges clarisses de la Trinitat de València, m’agrada la seva actitud combativa, en resposta a la d’alguns escriptors misògins de l'època que insistien en atribuir a la dona tota mena de defectes. En la seva obra sobre la vida de Jesús, Vita Christi, capgira el punt de vista negatiu sobre les dones i, per contra, les exalta destacant les seves virtuts. En mans d’Isabel de Villena, la vida de Crist es converteix en la vida de la Mare de Déu. Es la primera dona feminista de les nostres lletres. L’enhorabona.

Tal com posa en relleu Maria Mercè Marçal a “Isabel de Villena i el seu feminisme literari”, l’obra de l’abadessa més o menys segueix la dels seus antecessors, però alguns elements la fan diferent de la resta de vides de Crist: “és una obra de dona, conscientment, deliberadament de dona, si voleu femenina, però encara més feminista, adjectiu és clar, que resulta anacrònic en aplicar-lo a una autora del segle XV”.

Fa poc temps, l’escriptora Marta Pessarrodona, n’ha fet una adaptació al català actual, la qual cosa sempre és d’agrair.

                                                                                             

AUSIÀS MARCH

Ausiàs March. (1400-1459). Ausiàs March està considerat el més gran poeta líric europeu del segle XV; la seva obra constitueix la fita més important de la poesia catalana de tots els temps. Fill de Pere March i Elionor Ripoll, va néixer a València i seguint la tradició familiar va rebre educació de cavaller. L’any 1420 intervé en la campanya italiana d’Alfons el Magnànim. Al voltant d’aquest rei, el jove Ausiàs es converteix en noble senyor, destre en l’art de la falconeria i en el de l’amor. Porta un vida inquieta i capriciosa, entre palaus, bordells, baralles i salons; té fills amb diferents dones, negant-se al matrimoni malgrat la insistència de la seva mare Elionor. Finalment, l’any 1437 es casa amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell. Havent enviduat, l’any 1443 es torna a casar amb Joana Escorna, de la qual resta vidu l’any 1454. Mor l’any 1459 a València.        

Un dels aspectes remarcables de l’obra d’Ausiàs March, és que utilitza el català com a vehicle lingüístic: és el primer poeta culte que decideix emprar la seva llengua per construir una obra lírica excepcional. Tot en ell presenta contradicció. Va deslliurar-se definitivament dels motlles trobadorescos per bé que la seva ideologia sigui encara medieval. Va deixar-se influir per Dant i Petrarca, autors del Renaixement, malgrat que a la base dels seus principis filosòfics hi ha l’escolàstica. Palau Fabre ha qualificat Ausiàs March de “poeta feroç”, ja que, en la seva apassionada introspecció no l’atura cap obstacle; s’expressa amb patetisme enmig d’una angoixada lluita entre la virtut i el pecat, la pugna entre l’ideal de perfecció i la incapacitat humana d’assolir-lo. Per el poeta, la poesia és, sobre tot, un instrument de confessió que utilitza per reflexionar sobre els aspectes més interessants i alhora conflictius de la seva vida quotidiana.En la seva obra es pot detectar una gran erudició literària; amb tota seguritat havia llegit a Dant i Ovidi, Plató, Epicur, Aristòtil o Sèneca, així com Sant Tomàs i l’escolàstica, que li devien servir per fer una anàlisi lúcida de les contradiccions que torbaven la seva intimitat. .La idea de l’amor com a mirall que entra a través dels sentits prové de Boccaccio (el Decameró), que al seu torn va ser   influït per Ovidi i Virgili. Ovidi és un dels autors més influents en l’obra d’Ausiàs March.

Es conserven 128 poemes seus, prop d’un terç amorosos i la majoria morals. La seva obra es troba dividida en Cants d’Amor, Cants de Mort, Cant espiritual, Cants Morals i la Poesia de circumstàncies, encara que quasi tota l’activitat poètica d’Ausiàs Marc gira entorn del fet amorós.

Els versos d’Ausiàs March són aspres “sens alguna art, eixits fora seny”, dels quals “l’orella d’hom, afalac no pot rebre”, per tal com no han estat escrits per al delit del lector “ans són rònegues confessions” del pessimisme raonat d’un home trist, “amic del plor e desamic del riure”, que coneix les seves imperfeccions i no li dol de proclamar-les: “A temps he cor d’acer, de carn e fust, / jo só aquest que em dic Ausiàs March.”

Raimon, el cantant de Jàtiva, va saber captar l'essència de la poesia d'Ausiàs March, component i cantant el magnífic poema Veles e vents.

LITERATURA MEDIEVAL - RAMON LLULL

És interessant anar veient com neix la nostra història com a país i de la seva mà, com va creixent poc a poc la nostra història literària. D'ella poques referències en tenim abans del segle IX. 

Gràcies a la fundació de monestirs, promoguda per Guifré el Pelós (840-897), quan els comtats de la Marca Hispànica anaven conformant l’actual Catalunya, l’obra dels escrivans va anar reproduint una historiografia recollida a través de fets ocorreguts a partir del naixement de Jesucrist. Era una historiografia on només es destacaven alguns fets propers, lligats a la història religiosa, a noms de sants i màrtirs locals i a l’enumeració de comtes pertanyents a la Marca Hispànica a partir de Guifré el Pelós.

La llengua catalana, com la resta de llengües romàniques, deriva del llatí vulgar. Els primers textos en català que es conserven pertanyen als segles XII i XIII, quan el llatí ja no era entès pel poble. Les Homilies d’Organyà és el primer text important i extens en català (finals del segle XII). O sigui que els manuscrits que s’escribien en els monestirs de la Catalunya vella, estaven escrits en llatí. A les corts occitanes dels segle XII s’originà la lírica trobadoresca, poesia culta expressada en occità; la poesia dels trobadors catalans estava escrita en llengua occitana, fins el segle XV, segle en el que situem la producció del poeta Ausiàs Marc, que ja s’expressa en català i trenca definitivament amb la tradició trobadoresca.

Va ser en temps de l’Abat Oliba,(971-1046), nomenat Abat de Ripoll, que la tasca cultural del monestir el convertí en centre intel·lectual de primer ordre i un referent en la cultura de la l’Europa medieval.

Ramon Llull. (1232-1316). Sens dubte, és el personatge més important de les nostres lletres. Ell és el pare de la literatura escrita en català.
Llull neix a la ciutat de Mallorca l’any 1232, fill d’una família barcelonina que havia arribat a l’illa amb la conquesta de Mallorca pel rei Jaume I. En una primera època, casat amb Blanca Picany, té dos fills, escriu poesia trobadoresca i porta una vida desordenada. Als 32 anys fa un canvi total després d’una visió miraculosa de Crist crucificat. Ven totes les seves possessions i trenca amb els vincles familiars per dedicar-se  a Déu.

A partir d’aquest moment inicia un període vital intens, amb una presència pública d’activitat frenètica i un contacte permanent amb reis i papes. Viatja infatigablement, dóna lliçons a les universitats, discuteix amb els intel·lectuals de l’època, participa en concilis, promou creuades i evangelitza infidels. Va ser empresonat, condemnat a mort, sofrí depressions i va ser víctima d’un naufragi on perdé gran part de llibres I no obstant, malgrat aquest treball incessant, i els obstacles que trobà pel camí, va ser capaç de vestir una obra extensa,  diversa i notabilíssima, reconeguda mundialment. Aquell "beato Raimundo Lulio" de la meva migrada educació franquista (mallorquí, això sí, Déu ens guard d'anomenar-lo català) comentat com de passada, ves per on, ha resultat ser un superdotat, el doctor il·luminat li deien, una mena de fenomen extraordinari i prolífic, que escampa la llengua catalana per tot Europa.

L’obra fiosòfica de Llull és completament coherent amb el seu pensament i respon a uns objectius precisos i fonamentals: compondre un mètode -que ell anomena l'Art - basat en la raó, per lluitar contra els errors dels infidels de manera sistemàtica, amb arguments irrefutables. El seu gran empeny és demostrar amb aquest mètode la veritat de la doctrina de Jesucrist.
De la seva obra en prosa vull destacar El llibre de les bèsties, compendi d'enginyoses faules escrites de manera magistral.