EL CAMÍ SEGUEIX - MÀRIUS TORRES

Aquest anar i venir per la nostra literatura, ens ha fet circular per itineraris de tota mena. Vam començar travessant les vies clàssiques de l'antigor i des d'allà vam arribar als orígens i a la gloriosa passejada medieval. Després hem saltironejat per viaranys de passa lleugera, per senders carregats de romanticisme, per vorals dramàtics o novel·lers, pels grans vials del modernisme, el noucentisme i per la drecera d’una prosa rigorosa;  però sobretot, sobretot, hem transitat per camins acolorits amb flors de poesia. Ho dic amb l’agraïment d’haver conegut l'obra de personatges importants, gent valenta, tossuda i preparada que ha sacrificat un munt de coses per tirar endavant la nostra llengua i la nostra cultura, malgrat les circumstàncies adverses. Sense aquestes persones el català hauria desaparegut.

Avui ens retrobem amb el món poètic i amb el testimoni d’una vida encerclada per un destí massa cruel i massa tràgic; un destí que el va obligar a deixar aquest món molt més aviat del que tocava, que el va marcar de manera profunda i al mateix temps el va revestir amb un batec espiritual que el farà romandre per sempre entre nosaltres.

Màrius Torres (Lleida 1910-Puigdolena 1942). Aquest escriptor, forma part de la generació “sacrificada” a causa de la Guerra Civil. Aquesta circumstància, agreujada dramàticament amb el diagnòstic d’una tuberculosi incurable, fou determinant per dedicar els últims anys de la seva vida a la poesia. Seguint una mena de destí cruel dels nostres escriptors, ell i Bartolomé Rosselló-Porcel, un altre poeta de la mateixa època, mort en plena joventut, van compartir el fet escruixidor de viure un temps massa curt, tal com havia succeït abans amb Salvat-Papasseit. Tots tres van morir de tuberculosi. Tal vegada, Màrius Torres va voler superar amb la poesia, la tragèdia que suposava haver de restar lluny de la família i els amics, sense poder prendre part en un conflicte que per ell significava molt.

Màrius Torres i Mercè Figueras

Home sensible i cultivat, reclòs en el sanatori de Puigdolena, intentava passar les hores omplint-les de continguts espirituals, amb sessions musicals al piano, passejades, lectures escollides i sobretot, component ell mateix una poesia plena de sentiment i serenor. Aïllat en el sanatori seguia l’exili dels seus familiars, condemnat a una odiosa immobilitat que el feia sofrir doblement. Com a factor positiu, va viure un profund enamorament per una interna, Mercè Figueres, malalta com ell, que va quedar reflectit en diverses cançons a Mahalta (malalta). Germana d’Esperança Figueras, va ser ella qui li va presentar a l’escriptor Joan Sales, company de treball a les oficines de la Generalitat.

Joan Sales

Joan Sales, autor “D’Incerta glòria”, l‘obra més important sobre la Guerra Civil, va mantenir una intensa relació per carta amb la Mercè i en Màrius, que establí una influència mútua. Gràcies a aquest contacte ocasional,  que propicià la publicació de l’obra de Màrius Torres, la seva poesia va poder ser rescatada d’un oblit segur. Això fa pensar en els possibles talents que, sense concórrer aquestes circumstàncies fortuïtes, han degut restar per sempre ocults als ulls del món.

Màrius Torres era metge i per tant coneixia la seva sort irreversible. No obstant, es plantejà la mort amb una serenitat absoluta. La seva acceptació quedà reflectida en el to llargament madurat d’uns poemes que semblen fluir de manera tranquil·la i natural, com si es tractessin de simples meditacions morals.

                                 DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT...

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val

que vinguis ara.

Ara no temo gens el teu bes glacial,

i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara

de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura

per ben morir.

Tot allò que he estimat únicament perdura

en el meu cor, com una despulla de l’ahir,

freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors

el meu anhel es desarrela.

Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç

en una nau sense timó, ni rems, ni vela,

ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!

Tinc peresa de viure demà encara...

       Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,

el dolor que m’espera em fa mal...

 I gairebé donaria, per morir ara

-morir per sempre-, una ànima immortal.

La ciutat de Lleida ha dedicat un monument a Màrius Torres en una zona amb jardins que duu el seu nom, situada prop de la Seu Vella.

Fa un parell d'anys, amb motiu d'unes jornades poètiques vaig fer el vídeo de "CANÇÓ A MAHALTA", de Lluís Llach.

                                       Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

                                       Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

                                       No podem acostar les nostres vides calmes:

                                       entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

                                       En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,

                                       sento, som siem seguís, el teu batec suau.

                                       i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,

                                       de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

JOSEP PLA

Tenia ganes d’arribar a Josep Pla per molt motius. El principal, per tractar-se d’un escriptor de referència per mi des de sempre. D’adolescent llegia els seus articles a “Destino”, la revista que el meu pare comprava setmanalment. Els trobava d’una amenitat que el distingia d’altres periodistes. Ja més endavant, casada amb un empordanès, he anat llegint la seva obra i l’afecció "planiana" s’ha duplicat. Considero que la literatura d’aquest “homenot” inclassificable, aporta un testimoni extraordinari del que va ser la vida del nostre país al segle vint.

Josep Pla i Casadevall va néixer a Palafrugell el 8 de mars de 1897 i va morir a Llofriu el 23 d’abril de 1981, precisament el dia de San Jordi. La seva trajectòria biogràfica ens ofereix una imatge polièdrica i sovint contradictòria. Després d’estudiar Dret a Barcelona s’inicia en la feina periodística i ben aviat comença a publicar una sèrie de llibres que ràpidament obtenen el favor del públic. Després de la guerra i per raons òbvies, passa uns anys publicant en castellà. Ell no es va arrenglerar amb altres intel·lectuals de l’època, obligats a una penosa clandestinitat a causa del franquisme. Ell volia guanyar-se la vida i va preferir adaptar-se a les circumstàncies per continuar publicant. S’ha criticat el seu conservadorisme i se li ha retret una alineació interessada amb la dreta espanyola. Aquesta alineació circumstancial, ben aviat el va decebre, veient el menyspreu per la cultura catalana que demostrava el nou règim i la impossibilitat de publicar en català. Lentament, a través de “Destino”, es retroba amb els seus lectors catalans.

Amb Josep Vergés a Londres

A partir de 1947, quan la censura ho permet, torna a publicar en català. I en col·laboració amb l’editorial Selecta ens ofereix un seguit de títols emblemàtics; “El vent de Garbí, “El carrer estret” (Premi Joanot Martorell 1951), “Un senyor de Barcelona”, “Girona”, “Nocturn de primavera”, “Peix fregit”, “L’Empordanet”, “Santiago Rusiñol i el seu temps” i un llarg llistat de títols. Comença a publicar amb Selecta,  la sèrie de biografies titulades “Homenots”, i la recopilació de les  “Obres Completes”, que després continuarà amb l’Editorial Destino, dirigida pel seu amic, també de Palafrugell, Josep Vergés. El primer volum de l’Obra completa, el famós "Quadern gris", engloba el dietari que va fer els anys 1918-1919.

L’obra immensa de Pla, és d’una varietat temàtica aclaparadora; dóna fe d’una vida dedicada exclusivament a escriure. A través del filtre d’una ment especialment dotada per l’observació minuciosa de les coses, els seus escrits adquireixen un segell intel·lectual que els personalitza, sigui quin sigui el tema escollit. La ironia, a voltes despietada, junt amb un escepticisme contundent, són característiques essencials de la seva prosa, la qual cosa contrasta amb la gran subtilesa sentimental que  mostra quan descriu la natura. Això evidencia que darrera la cuirassa cínica i esquerpa del personatge s’hi amaga un cor que es pot emocionar amb qualsevol detall mínim. En una biografia sobre Pla vaig llegir que, escoltant les estrofes de la cançó “La Mare de Déu, quan era xiqueta”, els ulls se li omplien de llàgrimes. Hi ha pàgines de Pla que contenen un lirisme subtil extraordinari. Itàlia, el seus artistes i els personatges històrics de l’època renaixentista el fascinen. Pel poeta Leopardi va sentir verdadera passió.  Pla va ser un lector infatigable, coneixedor i admirador d’escriptors d’altres cultures com Baroja, Stendhal, Montaigne i Leopardi que van influir en el seu pensament. Segons el seu amic Josep Martinell la retòrica noucentista l’ofegava. Hi havia una mena de recel entre els intel·lectuals catalans i ell. Pla i Sagarra van esbandir la llengua de l’afectació i l’èmfasi que predominaven.

A casa tinc molts llibres de Pla, alguns són de viatges, altres estan dedicats a llocs de Catalunya, a la Mediterrània; també un parell són novel·les i la resta la componen biografies, i reculls de cròniques i articles periodístics. Alguns els he rellegit diverses vegades perquè em complau l’observació tan precisa, el to irònic i el repertori d’adjectius originals que és capaç de desplegar. Quan vull passar una estona distreta i evadir-me, busco algun llibre de Pla per resoldre la qüestió i no em falla mai.
“Cadaqués”,  va significar el seu retorn al català el 1947. En edició especial de l'editorial Joventut, conté unes xilografies noucentistes de  Ricart, que són pura delícia. Numerades del 1 al 2000, guardo com una joia l’exemplar número 1547. Aquest llibre i un parell dedicats a l’Empordà, “De l’Empordanet a Andorra” i “L’Empordà”, els rellegeixo sovint. Les descripcions del paisatge amb els cels únics, la seva tramuntana també única i la  formació de la comarca, segueixen un retrat històric molt interessant. Haig de dir que a mi la tramuntana no m’agrada gens i a ell sembla que tampoc. En un capítol on escriu sobre el clima diu: “A l’Empordà, només s’hi està bé quan no fa tramuntana. Si es pogués abolir, el país seria incomparable... Encara de vegades trobo persones velles, mortes de fred, que em diuen: “La tramuntana, fresca i sana”. Jo m’he malfiat sempre dels nostres refranys, sobretot dels posats en vers. En el nostre país hi ha hagut una tal quantitat de poetes mediocres, per no dir dolents, que han arribat a fer rimar les coses més absurdes i grotesques”. Hi estic completament d’acord.

Un altre llibre que sempre tinc a mà a la tauleta de nit es titula “Barcelona, una discussió entranyable”. Segons un prefaci posterior del mateix Pla, el llibre “no pretén ser una guia. És un document elemental, candorós en el qual es reflecteixen reaccions de joventut”. En efecte es tracta d’un recull de capítols, on un jove Pla de setze anys, descriu les impressions que sent en arribar a Barcelona. La història, els pisos de l’eixample, el Passeig de Gràcia, les Rambles, la Sagrada Família, el Palau de la Música (aquí la seva crítica és certament cruel), el Parc, el Carnaval o els barcelonins, componen un relat irònic ple de matisos sarcàstics de l’aprenent d’escriptor. Fa de testimoni d'una època.

A “La Catalunya vella”, "Notes de viatge", també en edició especial de Teide, fa un recorregut pel seu propi país. Com diu ell “és un desplaçament insignificant, fet generalment en autobús, de vol gal·linaci”. Hi descriu paisatge, ambients, curiositats, i en algun capítol es permet intercalar converses. En el capítol dedicat a les aigües minerals de Vilajuïga (el poble del meu marit), aprofita l’avinentesa per recrear un diàleg hipotètic i costumista entre dos usuaris d'un manantial no especificat. Fins aquí tot bé perquè el mateix Pla expressa, en el llibre, que allò és pura ficció. Només en faig referència a tall d’anècdota perquè, més endavant, hi afegeix un altre diàleg que mai va existir, entre ell i  l’encarregat real de l’establiment de Vilajuïga, el senyor Ramon Margineda, nebot del descobridor de les aigües i padrí del meu marit. I no va existir senzillament perquè en Pla hi va anar sense avisar i aquell dia el padrí no hi era. L’enrabiada del senyor Margineda quan va saber que en Pla en persona s’havia desplaçat fins la font mineral va ser considerable. I encara més quan va llegir el que en Pla va escriure sobre ell en el llibre, i sobre un museu adjacent a les aigües, que el pobre home havia anat reunint al llarg de la seva vida. Va inventar una conversa ben florida i un recorregut pel museu sense l'acompanyant protagonista. De tot plegat, en Pla en feia una retrat tendent a la caricatura sarcàstica que no li va agradar gens al padrí. Cal reconèixer (encara que fos parent nostre), que l’escrit s’apropava a la realitat del personatge-padrí, home certament histriònic, però també cal explicar com va anar de debó l'assumpte. Suposem que algun empleat de l’establiment el debia portar fins el museu, i per altres conductes devia conèixer algunes dades sobre la personalitat del padrí, home popular a la comarca. La imaginació creativa de l'escriptor va fer que tirés directament pel dret escribint el que li va donar la gana quan no va trobar al seu interlocutor. Llicències literàries que li permetia la fama! Malgrat tot això, encara em declaro admiradora d'en Pla. Invencions a part, l'escriptor va comentar diverses vegades, que l'aigua de Vilajuïga havia estat sempre la seva aigua.

Josep Pla va voler exercir de pagès i com a tal li va agradar presentar-se, amb la inseparable boina, reclòs voluntàriament al seu mas de Llofriu, com un producte més de la terra, de la seva terra. No oblidem que va ser un gran viatger; va anar per tot Europa, però tornava sempre a l’Empordà.

JOAN SALVAT PAPASSEIT

Joan salvat Papasseit (Barcelona 1894-1924) Costa molt resumir una vida com la de Papasseit; voldria dir tantes coses que m’allargaria massa. Només va viure trenta anys però va ser un espai de temps intens, ple de riquesa espiritual, un trajecte aprofitat al màxim. Ens apropem a un autor que transformà la fatalitat en goig, la desgràcia en ventura. El recorregut de Papasseit és un cas singular de vocació literària. A diferència dels autors que hem anat desgranant fins ara, fills de famílies benestants, amb carreres universitàries i situacions resoltes, Papasseit provenia de família molt humil i no tenia estudis. La seva formació va ser totalment autodidacta.

Del rosari d’episodis que l’acompanyaren comencem per uns inicis difícils: orfe de pare als set anys, va ingressar a l’Asil Naval i als dotze ja es va haver de fer càrrec de la mare amb pocs recursos i el germà petit. A partir d’aquí, podem seguir-lo per una sèrie inacabable de feines i oficis que no van ser obstacle perquè, a base de lectures i contactes amb persones que  devien influir en el seu esperit somniador, anés perfilant una personalitat plena d’inquietuds d’ordre intel·lectual. Sabem que llegia molt i que en els moments lliures, escrivia pensaments relacionats amb el món de la política i l’anarquisme. Als disset anys, junt amb amics com Antoni Palau i Joan Alavedra, va formar un grup curiosament anomenat “Antiflamenquista Pro-Cultura”.  Influït per les lectures de Gorki i Nietzsche, va afiliar-se a les Joventuts Socialistes i col·laborà en la redacció de revistes de caire anarquista i revolucionari. També va introduir-se en cercles nacionalistes. Per aquella època, treballà una temporada de vigilant nocturn al Moll de la Fusta, episodi que l’inspirà posteriorment un poema famós. 

Més endavant, va conèixer Eugeni D’Ors, que li va facilitar treball a la biblioteca de les Galeries Laietanes, cosa que li proporcionà una certa estabilitat econòmica. A partir d’aquí, el jove Papasseit entrà en una fase nova, on contactà amb una sèrie d’artistes noucentistes com Torres-Garcia, J. V. Foix, Josep Maria Junoy, J. M. de Sucre o Joaquim Folguera. Aquest sovintejar pel món intel·lectual noucentista, propicià que s’anés deslligant de l’activisme polític i s’orientés vers la poesia. Casat el 1918 amb Carmen Eleuterio Ferrer, aquell mateix any es traslladà a viure a Sitges, a una casa que li va oferir un amic seu. Havia començat a manifestar-se en el poeta una tuberculosi que l’obligaria a fer diverses estades en sanatoris i cases de repòs els anys vinents. Retornat  a les Galeries Laietanes, va fer noves coneixences (Tomàs Garcés, Xavier Nogués, Joaquim Sunyer, Lòpez-Picó), i va encetar una altra etapa com a llibreter i editor. Adoptà un estil avanguardista, amb un tractament formal revolucionari sobre tot en els primers llibres (Poemes en ondes herzianes) però en conjunt, la seva poesia mai va deixar de ser idealista, sentimental i fins i tot eròtica (Les conspiracions, La gesta dels estels, El poema de la rosa als llavis). El mar, el port, el pirata o el mariner, componien la seva font d’inspiració, ja que, bona part de la seva vida va transcórrer prop del mar. Alternant diversos peregrinatges per sanatoris, va continuar infatigable l’activitat poètica fins a la mort el 1924, als trenta anys, víctima de la tuberculosi.

Façana amb un caligrama de Papasseit al Born

El resum esquemàtic de la trajectòria de Papasseit, pot servir per explicar per quins camins un jove d’origen humil va arribar a un destí intel·lectual tan reeixit. De tota manera, aquest fet extraordinari, només el podia assolir la voluntat expressa d’algú ple d’inquietuds, d’algú que sentia un amor desmesurat per la vida.

La millor faceta de la seva poesia és precisament la que canta a la vida en els seus aspectes més prosaics i sobretot la que ens parla de l’amor. Poemes com “L’ofici que més m’agrada”, o “Estenies la roba al terrat”, retraten la bellesa que sabia veure darrera de qualsevol ofici, de qualsevol treball senzill i quotidià.

ESTENIES LA ROBA AL TERRAT

Estenies la roba al terrat

i el teu braç tan rodó regalava;

als teus peus s’eixamplava el regal,

cada perla als rajols s’estirava.

I també del teu coll al teu pit

la frescor en l’afany t’ajudava:

si et tocava una mica de sol,

t’hi delies i t’eixamoraves.

Després d’uns anys d’haver estat silenciat, el temps li ha fet justícia i la seva obra l’han difós amplament els nostres cantants. Serrat, Llach, i Ovidi Montllor, entre molts altres, han recuperat i musicat molts dels seus poemes. Ens l'han redescobert i aquest llegat  perviurà entre nosaltres.

                                                             LA CASA QUE VULL
             

Vaig arribar-me expressament al Moll de la Fusta, prop del Portal de la Pau, per veure i retratar el monument que la ciutat li ha dedicat. Realitzat per Robert Krier (Luxemburg 1938), és una creació on es prioritza l’expressió per sobre la fidelitat al retrat. Vol destacar el caràcter i la presència intel·lectual del personatge. A la part posterior de la peanya hi ha inscrit el poema “Nocturn per acordió” que fa referència a l’època en que Papasseit va treballar en aquest mateix moll, avui tan diferent.

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll

Vosaltres no sabeu 

què és

guardar fusta al moll:

peró jo he vist la pluja

a barrals

sobre els bots,

i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa.
(fragment de "Nocturn per acordió") 

JOSEP MARIA DE SAGARRA

Riva, Sagarra i altres intel·lectuals reunits en la clandestinitat

El que sorprèn i admira dels autors de la primera mitad del segle XX, és la seva gran preparació intel·lectual i el profund coneixement de la llengua. Tant els noucentistes, com Carner o Riba, o altres contemporanis no adscrits a aquest moviment, demostren unes aptituds d’adaptació a les Normes de Fabra que, lluny de suposar un obstacle per la llibertat de creació literària (com pregonaven alguns escèptics), van significar la plena realització d’aquestes obres. Així, i precisament en el marc d’unes regles ortogràfiques i amb una gramàtica normalitzada, la llengua d’aquests autors assoleix les màximes quotes d’excel·lència. Vet aquí la gran importància de l’obra reformadora de Fabra.

Un dels escriptors que es va mantenir al marge del Noucentisme és Josep Maria de Sagarra (Barcelona 1894-1961). Fill d’aristòcrates, va rebre una sòlida formació cultural, que, al llarg de la vida, li va permetre abordar tota classe de gèneres literaris, des de la poesia al teatre, passant per la novel·la, la traducció i el periodisme. Les seves obres són d’una extraordinària riquesa lèxica. En la poesia no buscava la simbologia; les paraules no amagaven significats transcendents ni conceptes ocults. El seu missatge era clar, i l’expressava amb recursos quotidians i entenedors. És ben cert que ell posseïa una facultat innata per elaborar versos; no obstant, les rimes fluïdes, plenes de musicalitat, no eren una troballa casual, sinó fruit d’una recerca estètica ben elaborada.

La poesia i el teatre, són els gèneres on va brillar especialment el geni de Sagarra, ja que els dos obeïen a una mateixa òptica creadora. Formalment el seu estil corresponia més a l’època romàntica de la Renaixença que al segle XX, però així i tot o potser a causa d’això, el seu teatre en vers va gaudir de gran popularitat. Sabia crear l’espurna de gran efecte capaç de complaure al públic, un públic que s’emocionava amb els temes i a la vegada fruïa escoltant el caudal de versos que brollava amb facilitat extraordinària.

Edifici on s'ubicava el Teatre Helena, a  Gràcia

Les seves obres s’estrenaven al Romea amb gran èxit, però després s’anaven representant per teatres d’aficionats, principalment del barri de Gràcia. Sempre recordaré l’ambient d’expectació que es produïa dins el nostre centre social, el Teatre Helena, quan s’hi representava alguna obra de Sagarra. Era un esdeveniment molt celebrat. El teatre era ple i els aplaudiments agraïen l’esforç del quadre escènic per memoritzar aquella pila de versos, i per interpretar dignament una peça tan admirada. Casi sempre s’hi incorporava algun actor o actriu conegut, per reforçar l’elenc. “L’hereu i la forastera”, “L’hostal de la Glòria”, o la “Rambla de les floristes”, són obres que hi vaig veure de petita i que encara recordo perfectament, pel rebombori que es produïa dins del centre.

Rosa M. Sardà a La Rambla de les floristes

Estic segura que si aquestes obres es representessin ara al nostre Teatre Nacional,  tindrien un gran èxit. Trobo a faltar un reconeixement més gran per autors com en Josep Maria de Sagarra i altres, que són el nostre patrimoni cultural i els nostres grans clàssics.

NOUCENTISME - CARLES RIBA

L’empremta poètica que caracteritza l’època Noucentista s’eixampla i es magnifica amb l’arribada de Carles Riba, (1893-1959) un home fonamental dins el panorama literari de la primera mitad del segle XX:. La seva presència va significar una evolució de signe intelectual i una visió més  profunda del fet poètic.

Neix a Barcelona i ja de molt jove demostra les seves dots extraordinàries emprenent alhora l’estudi de dues carreres, Dret i Lletres a la Universitat de Barcelona. El qualificatiu “d’home molt savi” l’acompanyarà al llarg de la seva vida. L’any 1916 es casa amb la poetessa Clementina Arderiu. Estudiós dels clàssics  grecs i llatins, treballa a la Fundació Bernat Metge, és professor de grec a la Universitat Autònoma de Barcelona i es dedica també a la traducció de clàssics com l’Odissea, que refarà el 1948. Tradueix Sòfocles, Èsquil, Plutarc i també alguns autors contemporanis europeus. Col·labora activament amb Pompeu Fabra, per tal de preparar el futur Diccionari General de la Llengua Catalana. També dóna classes a l’Escola de Bibliotecàries on coneix com alumna a Rosa Leveroni, però la seva tasca queda interrompuda durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923). Quan la Dictadura cau (1931) i s’instaura la Generalitat de Catalunya, inicia una nova etapa on segueix col·laborant amb l’Institut d’Estudis Catalans “com a poeta, com a humanista i com a filòleg”. L’any 1939 deixa Catalunya a contracor i s’exilia a França, on ha de viure modestament. Retorna el 1943 però un cop instal·lat a Barcelona comença un altra classe d'exili, treballant a l’ombra de la clandestinitat. Rodejat de fidels amics i col·laboradors continua la seva activitat editorial. Es converteix en un veritable símbol de la resistència de la intel·lectualitat catalana enfront del franquisme. 

Carles Riba i Clementina Arderiu a Cadaqués

L’any 1950 és elegit President de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Tres anys més tard, al complir els seixanta anys, el seus amics  li regalen una casa de pescadors a Cadaqués. Mort el 1959 deixant  una enorme obra poètica i nombroses traduccions dels clàssics grecs.

Les seves obres més importants són “Estances” i  “Elegies de Bierville” escrita durant l’exili a França. La poesia de Carles Riba expressa sentiments humans amb uns esquemes mètrics concrets, utilitzant la natura per abundar en l’ús de metàfores, (sempre la natura com a font d’inspiració), dins d’un compromís de gran rigor intel·lectual. Afegiré que la seva lectura no és pas fàcil. Exigeix gran concentració, analitzar cada paraula, cada frase, per anar copsant el sentit del poema. Com diu la Dolors, no són poemes per llegir dins un autobús ple de gent.

Aquest dies he repassat els que la mateixa Dolors ens ha preparat i m’ha interessat  un que es titula “Dins la nit, els meus anys...”, escrit el 1952, que m’ha suggerit interpretacions diverses: L’home, ja vell, fa una mena de pregunta a l’infant que un dia va ser; mig perdut cerca una resposta. No li trec originalitat a la proposta però em costa arribar a esbrinar la seva finalitat. Què ens vol dir en realitat? Que s’hi enfronta confós per haver canviat tant al pas dels anys, o que aquest infant innocent encara és viu dins seu?

         DINS LA NIT, ELS MEUS ANYS...

Dins la nit, els meus anys                                                      Per a ignorar-ho jo

han cridat i em desperten;                                                     i que, uns minuts, la teva

semblen ocells perduts,                                                         ventura elemental

sóc d'ells i no em coneixen:                                                   revisqui en mi de sempre,

són meus i van errants,                                                         cal que et cedeixi a tu

perquè no em pugui entendre                                                i que ho pagui creient-me

quan cerco en el meu cor                                                      i sentint-me dir foll,

què m'ha fet gran i feble                                                       foll que no mira enrere.

¿què hi dius tu, pur infant                                                    ¿Qui somriura dels dos,

que encara et meravelles                                                      el vell que no preveies

de sobte, amb brusc delit,                                                     futur de tu, oh infant,

pels ulls per on vas créixer,                                                  o tu, fonda innocència?

i de qui guardo, amb corn                                           

profund, les orelletes                                                            

tan fines a escoltar                                                       

les tendres veus que vencen?                                       

¿Què hi respondries tu,                                               

l'infant que jo vaig ésser,                                             

tu que eres simplement,                                                       Sols sé que miro el riu

tu que no pots comprendre                                                  al llarg de la ribera;

que el cor sigui pesant                                                         sempre sóc el punt

i les coses esquerpes,                                                           on l'aigua fa el seu pur

que el somni tingui risc                                                       comencement de perdre's.

i tot amor tristesa?

              

                                                  Poemes per a un nou llibre encara sense títol  (1952)

NOUCENTISME - JOSEP CARNER

De la mà del Noucentisme arribem a un escriptor cabdal que ve a ser la figura més representativa i més important d’aquest moviment: Josep Carner (1884-1970). 

Neix a Barcelona i de molt jove, abans d’entrar a la Universitat, ja es dedica a la literatura, mostrant un coneixement de la llengua extraordinari. Afegit als moviments catalanistes, Prat de la Riba va ser el seu gran protector. L’any 1902 es llicencia en dret i dos anys més tard en filosofia i lletres. A vint-i-sis anys ja és Mestre en Gai Saber. Col·labora amb Pompeu Fabra en la tasca de normalització de la llengua; incorpora centenars de neologismes i girs populars que seran adoptats pels poetes posteriors. Gran coneixedor d’altres llengües, va traduir Shakespeare, Molière, Dickens i Twain. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, periodista polític, l’any 1921 decideix començar una carrera diplomàtica i viu a diversos llocs d’Amèrica i Europa. A partir de 1938, passa a engrossir la llista d’exiliats, a causa del franquisme, instal·lant-se a Mèxic, on exerceix com a professor de la Universitat lliure. Més endavant es trasllada a Brussel·les, on mort el 1970.

De la seva obra, essencialment poètica, destaca la perfecció expressiva, el gust pel classicisme, l’exacta precisió en els mots. Segons Narcís Comadira, forma i contingut arriben a una perfecta simbiosi. El poemari “Els fruits saborosos” (1909), va significar la consagració literària de Carner i de l’estètica noucentista. Altres obres importants són “La paraula en el vent” (1914), “Auques i ventalls” (1914), “Bella terra, bella gent” (1918). La seva obra, a partir de l’any 1921, incorpora una tendència a la idealització de Catalunya i de la seva gent, degut a la llarga permanència a l’estranger. De “La primavera al poblet"(1931) podem veure com, d’una cosa intranscendent (un plat de sopa de farigola! ), el poeta sap trobar-hi motiu poètic:

       LA SOPA

       Fum que vas a la teulada                                       

       i que n'ixes floc a floc,                                        

       dius a la lluna afilada:                                          

       -Vora l'olla salta el foc-.                                       .

       La mare crida i trascola                                          

       i vigila de reüll                                                         

       la sopa de farigola                                                   

       que està si bull si no bull.                                         

       Si, de lluny, el fum albires,                                      

       plega, pare, ton fadic;                                              

       ja s'entaulen les cadires                                            

       i les sopes fan bonic.

       Fins la boca més llamenca
       de desig d'haver-te es mor,
       sopa humil, sopa rossenca,
       mostrejada amb l'oli d'or.                                                

L'obra més important d'aquesta segona època és "Nabí" (1941), considerada un dels grans poemes del segle XX.

L'última etapa es caracteritza per l'enyor, perduda ja tota esperança de tornar "Absència" (1957) i "El tomb de l'any" (1966). No obstant, també inclou un altre llibre de to més festiu que el relaciona amb la seva etapa més noucentista "Bestiari" (1954), on hi ha una introducció titulada Museu zoològic amb estrofes dedicades a diversos animals. He triat l'estrofa on ens parla un gall.

                           El gall

           
             -Si jo oblidés ma cantera 

             en arribant el matí,

            ¿qui sap si el sol tornaria

            cap més matinada a eixir?





He trobat per casa una gravació d'un duet català, Ia-Batiste, amb una cançó preciosa que Ia Clua va compondre sobre un poema de Josep Carner titulat "El gessamí i la rosa".

                                                                                         

                                              

                                                  

LA MANCOMUNITAT- NOUCENTISME

Prat de la Riba

Durant les primeres dècades del segle XX es produeixen a Catalunya una sèrie de canvis polítics orientats a dinamitzar els processos de reconstrucció de la cultura catalana, iniciats ja en la Renaixença i continuats després durant el període modernista. L’arribada a la presidència d’Enric Prat de la Riba al govern català, el 1907 a la Diputació i el 1914 a la Mancomunitat va ser clau  per encarrilar un moviment ideològic nou que havia de significar la unió del poder i la cultura. 

Aquest moviment anomenat Noucentisme (la paraula nou-cents assenyalant el segle acabat d’estrenar i l’adjectiu nou implicant modernitat) pretenia ser l’instrument que transformés Catalunya en un poble de nivell europeu. En això coincideix totalment amb la voluntat modernista,  però superat el Romanticisme, el Simbolisme i la exuberància imaginativa d’arrel nòrdica es va girar la mirada a la tradició clàssica mediterrània grecollatina. El Noucentisme va significar el control, la serenitat i la visió d’una societat ordenada, pulcra, enfront l’exaltació del sentiment i la disbauxa creadora del Modernisme; la racionalitat enfront l’idealisme, el seny enfront la rauxa. 

Eugeni D'Ors

Hi va haver un evident dirigisme polític i cultural sobre l’estil ideològic que havia de predominar en la societat, animat per l’escriptor i crític d’art Eugeni D’Ors, conegut pel pseudònim Xènius, màxim teòric d’aquest corrent polític cultural. L'estranya deriva d’aquest senyor cap a Madrid, després de la ruptura amb Catalunya i amb el llavors president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, és un tema que no hem abordat perquè no pertany ja al nostre Noucentisme.

Nena noucentista de Joan Rebull

Nena modernista de Rusiñol

Els dos moviments, el Modernisme i el Noucentisme, encara que contraposats, tenen factors coincidents; ambdós van aportar a la cultura catalana elements molt positius i caldria entrar en un estudi de les causes ideològiques que  van produir el canvi de l'un a l'altre que no faré. Tan sols vull expressar un sentiment sobre la impressió personal que tinc de la qüestió: Li reconec al Noucentisme un gran mèrit a l’hora de voler organitzar una societat transmissora de valors, però sigui per empatia o per raons purament estètiques, voldria sortir en defensa del Modernisme. Per empatia  perquè el menyspreu que molts noucentistes van manifestar vers l’obra modernista el veig poc ètic. Calia tan de rebuig? Hauria estat més normal anar-se adaptant als nous corrents  guardant consideració  pels anteriors. El canvi es va produir massa ràpid, d'una manera gairebé brusca. Va ser com una ruptura. Després d'aquella època esplèndida que a casa nostra tant va arribar a triomfar, devia ser molt frustrant pels artistes modernistes pensar que el seu treball s'havia acabat. Molts d'ells van patir aquest rebuig i víctimes de l'oblit van haver d’acceptar feines d'inferior categoria per mirar de subsistir. Altres es van adaptar als nous corrents i van fer obres estimables. També defenso el Modernisme per raons estètiques,  perquè considero que té elements de molta bellesa i originalitat. Per sort, el temps col·loca les coses al lloc que els correspon i ha demostrat la validesa de l'obra modernista. Al cap dels anys, aquest art ha esdevingut el signe més representatiu de Catalunya i de la seva força creadora i ha conseguit  enlluernar a tot el món.

Dona Noucentista d'Arístides Maillol

Rajoles policromades d'Aragay

Enric C, Ricart i el noucentisme

Malgrat tot, els noucentistes van aportar una visió nova que també mereix ser reconeguda. Certament les societats han de seguir avançant  pels camins que marca el temps, i per Europa bufaven ja uns aires diferents. Aquest dies m’he dedicat a repassar els llibres d’art que tinc per casa i he trobat veritables meravelles d’aquella època. En quan a la plàstica, pintors, escultors i arquitectes van conrear un estil de línees clàssiques de concepció molt més simple,  seguint una estètica determinada. En la dona es pot apreciar un gran canvi en les formes que són més rotundes, formes de dona mediterrània, forta i arrelada a la terra,  presentada d’una manera un tant estàtica, molt diferenciada de la dona modernista sempre etèria i misteriosa. Les escenes noucentistes no tenen la sofisticació que caracteritza el Modernisme; són escenes que volen representar el treball i l’harmonia col·lectiva en un ambient senzill.

Pompeu Fabra

Per altra banda, és ben cert que l’obra de la Mancomunitat aportà una sèrie d’avenços culturals molt importants per Catalunya impulsant l’Escola Industrial i la del Treball, l’Escola d’Art Dramàtic, l’Escola Superior de Bells Oficis, la reorganització de l’Escola Professional de la Dona, la Biblioteca de Catalunya i la xarxa de Biblioteques Populars i l’Escola de Bibliotecàries. Sobretot es va donar un gran impuls a la llengua des de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la secció filològica on Pompeu Fabra va promulgar les Normes ortogràfiques i el Diccionari de la Llengua Catalana. A partir d’aquestes normes la literatura va assolir l'ordre que li mancava. El gènere que va triomfar en l'època noucentista fou la poesia, potser perquè s’adequava a la seva ideologia de claretat en la forma, l’estilisme i la precisió del llenguatge. Aquest gènere l’anirem revisant en classes successives.

Cartell de Josep Obiols

També es va crear un nou model d’escoles amb un sistema pedagògic propi on es prioritzava la salut i el contacte amb la natura, com l’Escola del Bosc i la del Mar, a part de l’edificació d’una sèrie d’Escoles Públiques que formen part del paisatge urbà de Barcelona. Tot lligat a la reorganització d’una societat moderna,  pràctica i estructurada, que intentava assolir la “Catalunya ideal”.