JOAN SALVAT PAPASSEIT

Joan salvat Papasseit (Barcelona 1894-1924) Costa molt resumir una vida com la de Papasseit; voldria dir tantes coses que m’allargaria massa. Només va viure trenta anys però va ser un espai de temps intens, ple de riquesa espiritual, un trajecte aprofitat al màxim. Ens apropem a un autor que transformà la fatalitat en goig, la desgràcia en ventura. El recorregut de Papasseit és un cas singular de vocació literària. A diferència dels autors que hem anat desgranant fins ara, fills de famílies benestants, amb carreres universitàries i situacions resoltes, Papasseit provenia de família molt humil i no tenia estudis. La seva formació va ser totalment autodidacta.

Del rosari d’episodis que l’acompanyaren comencem per uns inicis difícils: orfe de pare als set anys, va ingressar a l’Asil Naval i als dotze ja es va haver de fer càrrec de la mare amb pocs recursos i el germà petit. A partir d’aquí, podem seguir-lo per una sèrie inacabable de feines i oficis que no van ser obstacle perquè, a base de lectures i contactes amb persones que  devien influir en el seu esperit somniador, anés perfilant una personalitat plena d’inquietuds d’ordre intel·lectual. Sabem que llegia molt i que en els moments lliures, escrivia pensaments relacionats amb el món de la política i l’anarquisme. Als disset anys, junt amb amics com Antoni Palau i Joan Alavedra, va formar un grup curiosament anomenat “Antiflamenquista Pro-Cultura”.  Influït per les lectures de Gorki i Nietzsche, va afiliar-se a les Joventuts Socialistes i col·laborà en la redacció de revistes de caire anarquista i revolucionari. També va introduir-se en cercles nacionalistes. Per aquella època, treballà una temporada de vigilant nocturn al Moll de la Fusta, episodi que l’inspirà posteriorment un poema famós. 

Més endavant, va conèixer Eugeni D’Ors, que li va facilitar treball a la biblioteca de les Galeries Laietanes, cosa que li proporcionà una certa estabilitat econòmica. A partir d’aquí, el jove Papasseit entrà en una fase nova, on contactà amb una sèrie d’artistes noucentistes com Torres-Garcia, J. V. Foix, Josep Maria Junoy, J. M. de Sucre o Joaquim Folguera. Aquest sovintejar pel món intel·lectual noucentista, propicià que s’anés deslligant de l’activisme polític i s’orientés vers la poesia. Casat el 1918 amb Carmen Eleuterio Ferrer, aquell mateix any es traslladà a viure a Sitges, a una casa que li va oferir un amic seu. Havia començat a manifestar-se en el poeta una tuberculosi que l’obligaria a fer diverses estades en sanatoris i cases de repòs els anys vinents. Retornat  a les Galeries Laietanes, va fer noves coneixences (Tomàs Garcés, Xavier Nogués, Joaquim Sunyer, Lòpez-Picó), i va encetar una altra etapa com a llibreter i editor. Adoptà un estil avanguardista, amb un tractament formal revolucionari sobre tot en els primers llibres (Poemes en ondes herzianes) però en conjunt, la seva poesia mai va deixar de ser idealista, sentimental i fins i tot eròtica (Les conspiracions, La gesta dels estels, El poema de la rosa als llavis). El mar, el port, el pirata o el mariner, componien la seva font d’inspiració, ja que, bona part de la seva vida va transcórrer prop del mar. Alternant diversos peregrinatges per sanatoris, va continuar infatigable l’activitat poètica fins a la mort el 1924, als trenta anys, víctima de la tuberculosi.

Façana amb un caligrama de Papasseit al Born

El resum esquemàtic de la trajectòria de Papasseit, pot servir per explicar per quins camins un jove d’origen humil va arribar a un destí intel·lectual tan reeixit. De tota manera, aquest fet extraordinari, només el podia assolir la voluntat expressa d’algú ple d’inquietuds, d’algú que sentia un amor desmesurat per la vida.

La millor faceta de la seva poesia és precisament la que canta a la vida en els seus aspectes més prosaics i sobretot la que ens parla de l’amor. Poemes com “L’ofici que més m’agrada”, o “Estenies la roba al terrat”, retraten la bellesa que sabia veure darrera de qualsevol ofici, de qualsevol treball senzill i quotidià.

ESTENIES LA ROBA AL TERRAT

Estenies la roba al terrat

i el teu braç tan rodó regalava;

als teus peus s’eixamplava el regal,

cada perla als rajols s’estirava.

I també del teu coll al teu pit

la frescor en l’afany t’ajudava:

si et tocava una mica de sol,

t’hi delies i t’eixamoraves.

Després d’uns anys d’haver estat silenciat, el temps li ha fet justícia i la seva obra l’han difós amplament els nostres cantants. Serrat, Llach, i Ovidi Montllor, entre molts altres, han recuperat i musicat molts dels seus poemes. Ens l'han redescobert i aquest llegat  perviurà entre nosaltres.

                                                             LA CASA QUE VULL
             

Vaig arribar-me expressament al Moll de la Fusta, prop del Portal de la Pau, per veure i retratar el monument que la ciutat li ha dedicat. Realitzat per Robert Krier (Luxemburg 1938), és una creació on es prioritza l’expressió per sobre la fidelitat al retrat. Vol destacar el caràcter i la presència intel·lectual del personatge. A la part posterior de la peanya hi ha inscrit el poema “Nocturn per acordió” que fa referència a l’època en que Papasseit va treballar en aquest mateix moll, avui tan diferent.

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll

Vosaltres no sabeu 

què és

guardar fusta al moll:

peró jo he vist la pluja

a barrals

sobre els bots,

i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa.
(fragment de "Nocturn per acordió")