EL CAMÍ SEGUEIX - MÀRIUS TORRES

Aquest anar i venir per la nostra literatura, ens ha fet circular per itineraris de tota mena. Vam començar travessant les vies clàssiques de l'antigor i des d'allà vam arribar als orígens i a la gloriosa passejada medieval. Després hem saltironejat per viaranys de passa lleugera, per senders carregats de romanticisme, per vorals dramàtics o novel·lers, pels grans vials del modernisme, el noucentisme i per la drecera d’una prosa rigorosa;  però sobretot, sobretot, hem transitat per camins acolorits amb flors de poesia. Ho dic amb l’agraïment d’haver conegut l'obra de personatges importants, gent valenta, tossuda i preparada que ha sacrificat un munt de coses per tirar endavant la nostra llengua i la nostra cultura, malgrat les circumstàncies adverses. Sense aquestes persones el català hauria desaparegut.

Avui ens retrobem amb el món poètic i amb el testimoni d’una vida encerclada per un destí massa cruel i massa tràgic; un destí que el va obligar a deixar aquest món molt més aviat del que tocava, que el va marcar de manera profunda i al mateix temps el va revestir amb un batec espiritual que el farà romandre per sempre entre nosaltres.

Màrius Torres (Lleida 1910-Puigdolena 1942). Aquest escriptor, forma part de la generació “sacrificada” a causa de la Guerra Civil. Aquesta circumstància, agreujada dramàticament amb el diagnòstic d’una tuberculosi incurable, fou determinant per dedicar els últims anys de la seva vida a la poesia. Seguint una mena de destí cruel dels nostres escriptors, ell i Bartolomé Rosselló-Porcel, un altre poeta de la mateixa època, mort en plena joventut, van compartir el fet escruixidor de viure un temps massa curt, tal com havia succeït abans amb Salvat-Papasseit. Tots tres van morir de tuberculosi. Tal vegada, Màrius Torres va voler superar amb la poesia, la tragèdia que suposava haver de restar lluny de la família i els amics, sense poder prendre part en un conflicte que per ell significava molt.

Màrius Torres i Mercè Figueras

Home sensible i cultivat, reclòs en el sanatori de Puigdolena, intentava passar les hores omplint-les de continguts espirituals, amb sessions musicals al piano, passejades, lectures escollides i sobretot, component ell mateix una poesia plena de sentiment i serenor. Aïllat en el sanatori seguia l’exili dels seus familiars, condemnat a una odiosa immobilitat que el feia sofrir doblement. Com a factor positiu, va viure un profund enamorament per una interna, Mercè Figueres, malalta com ell, que va quedar reflectit en diverses cançons a Mahalta (malalta). Germana d’Esperança Figueras, va ser ella qui li va presentar a l’escriptor Joan Sales, company de treball a les oficines de la Generalitat.

Joan Sales

Joan Sales, autor “D’Incerta glòria”, l‘obra més important sobre la Guerra Civil, va mantenir una intensa relació per carta amb la Mercè i en Màrius, que establí una influència mútua. Gràcies a aquest contacte ocasional,  que propicià la publicació de l’obra de Màrius Torres, la seva poesia va poder ser rescatada d’un oblit segur. Això fa pensar en els possibles talents que, sense concórrer aquestes circumstàncies fortuïtes, han degut restar per sempre ocults als ulls del món.

Màrius Torres era metge i per tant coneixia la seva sort irreversible. No obstant, es plantejà la mort amb una serenitat absoluta. La seva acceptació quedà reflectida en el to llargament madurat d’uns poemes que semblen fluir de manera tranquil·la i natural, com si es tractessin de simples meditacions morals.

                                 DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT...

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val

que vinguis ara.

Ara no temo gens el teu bes glacial,

i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara

de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura

per ben morir.

Tot allò que he estimat únicament perdura

en el meu cor, com una despulla de l’ahir,

freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors

el meu anhel es desarrela.

Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç

en una nau sense timó, ni rems, ni vela,

ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!

Tinc peresa de viure demà encara...

       Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,

el dolor que m’espera em fa mal...

 I gairebé donaria, per morir ara

-morir per sempre-, una ànima immortal.

La ciutat de Lleida ha dedicat un monument a Màrius Torres en una zona amb jardins que duu el seu nom, situada prop de la Seu Vella.

Fa un parell d'anys, amb motiu d'unes jornades poètiques vaig fer el vídeo de "CANÇÓ A MAHALTA", de Lluís Llach.

                                       Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

                                       Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

                                       No podem acostar les nostres vides calmes:

                                       entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

                                       En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,

                                       sento, som siem seguís, el teu batec suau.

                                       i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,

                                       de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.