SAGARRA O EL SENTIMENT

Convé considerar a cada autor segons el moment històric que li ha tocat viure. El pas del temps ha fet que la nostra literatura anés evolucionant, seguint el ritme que marcava la societat. Alguns autors, han representat l’esperit romàntic de la Renaixença; altres, en etapes successives, ens han llegat importants obres enquadrades dins dels moviments modernistes o noucentistes, i arribats al moment contemporani, trobem escriptors marcats pel drama de la guerra, seguit per l’altre drama d’exili i l'evolució fins arribar als nostres dies.

Malgrat aquestes vinculacions, sempre hi ha hagut autors inclassificables que han anat per lliure, que no han volgut pertanyer a cap moviment concret. Entre aquests, hem referiré novament a  Josep M. de Sagarra, tan sols per destacar la seva vessant poètica Aristòcrata, periodista, escriptor i poeta, Sagarra va preferir seguir la seva manera personal de fer literatura, independent del moviment noucentista que llavors imperava. Posseïa un ample registre de recursos literaris i una habilitat innata per versificar. Sorprèn la fluïdesa amb que transiten els seus poemes, com si seguissin un camí natural, però l’aparent senzillesa només pot ser fruit d’una reflexió profunda, no d’una casualitat arbitrària. Treballador infatigable, de la seva extensa obra tan sols citaré dos versos que donen fe del poder  expressiu que és capaç de recrear amb un estil tendre i vital alhora. Imagino el plaer de J. M. de Sagarra encadenant una a una les estrofes dels poemes “Cançó de pluja” i “Vinyes verdes vora el mar”, dos exemples de veritable arquitectura literària. Aquest anar modelant sense fer ús de paraules recargolades, amb un llenguatge planer però escollit i delicat, té el mèrit de suggerir imatges, de crear atmosferes entranyables i d’evocar sentiments immediats en el lector, una tasca gens fàcil d’aconseguir. Ell escribia perquè el poble l'entengués, sense que això volgués dir que la seva poesia no fos de gran qualitat. Josep Pla, contemporani i amic personal, el va qualificar d’escriptor renaixentista; Pla practicava una altra classe de literatura que poc té a veure amb la de Sagarra, excepte en la devoció per la natura que ambdós professaven. Potser sí que els seus temes corresponien més al romanticisme de la Renaixença, però jo crec que la poesia de Sagarra la podem ubicar en qualsevol època perquè obeeix a una elegància intemporal intransferible i molt autèntica, que té la gran virtut d’arribar al cor.

Cal fixar-se en la construcció de “Cançó de pluja”, on corona el vers final amb la frase inicial de cada estrofa:

CANÇÓ DE LA PLUJA

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...

Hi ha dues perles a la teranyina,

quina conversa la pluja i la font!

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

Canten les gotes damunt la teulada,

ploren les gotes damunt del replà...

Gotes de pluja, gardènia que es bada...

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina

amb la música els núvols desfets?

Pluja de nit, delicada veïna,

dentetes d'aigua en els vidres quiets...

No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se'n va,

dintre aquest plor de la pluja nocturna,

i les estrelles somriuen enllà?

Enllà somriu un mantell tot espurna...

No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

     No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

 No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

En l’altre poema que he citat, “Vinyes verdes vora el mar” tenim un exemple perfecte de sensibilitat expressiva. Segons el propi Llach, posar música a aquest poema ha estat una de les experiències més agradables que ha viscut, donada la musicalitat extraordinària de la lletra. Diu que quan la canta té la sensació d’anar dalt d’una barqueta, saltant les onades. Arriba a reivindicar a Sagarra com a poeta i com a músic, pel ritme que contenen les seves estrofes.  És evident que aquestes qualitats musicals el devien inspirar a l’hora de compondre, ja que “Vinyes verdes vora el mar” és una de les millors cançons d’en Lluís.