ÚLTIM RECULL D'AUTORS

Aquests darrers dies una acumulació d’incidències han tallat la meva regular entrada setmanal al bloc, i avui només voldria fer una breu ressenya d’alguns autors que s’han tractat últimament en les classes, per arrodonir un curs que ens ha descobert les joies de la nostra literatura i els seus principals protagonistes. En aquest període final hem seguit analitzant autors nascuts el segle XX, molts d’ells ja desapareguts per raó d’edat; altres, morts prematurament i uns quants encara en actiu.

A diferència dels segles passats en que el pas de la dona per la literatura era escàs, veiem com cada vegada és més efectiva la seva presència. La porta que encara tímidament, van obrir il·lustres escriptores de finals del dinou, i corroborada posteriorment amb el fenomen Rodoreda, continua ben oberta amb autores tan destacades com Joana Raspall, Maria Àngels Anglada, Montserrat Roig i Maria Mercè Marçal, entre altres. Un senyal clar que els temps van canviant. En un primer apartat de dones escriptores, cal mencionar:

Joana Raspall (Barcelona 1913), escriptora, lexicògrafa i activista cultural, forma part de l’estol de bibliotecàries formades en la institució que creà la Mancomunitat de Prat de la Riba. El proper dia 1 de juliol complirà 100 anys i pertany encara a la generació heroica que va haver de lluitar contra les prohibicions de la dictadura franquista. Els seus mestres van ser personatges com Foix, Rubió i sobretot, Carles Riba. Destaca en la seva obra poètica el rigor formal i la introspecció.

          NÚVOLS

Núvol negre, núvol blanc,

les cabòries se me’n van.

amb vosaltres, cel enllà.

Si em tornessin a venir,

desfeu-les en llagrimetes

i ruixeu tot el camí.

Maria Àngels Anglada (Vic 1930-Figueres 1999). D’aparença fràgil aquesta autora d’erudició extraordinària, compon una obra marcada pel segell del món clàssic del que sempre es confessà admiradora. Novel·les com “Les closes”, “Sandàlies d’escuma”, “Quadern d’Aram”, i sobre tot “El violí d’Auschwitz” corroboren una trajectòria plena de sensibilitat i amor a la justícia. També la poesia ocupà part destacable en la seva producció.

L’OCELL

Picant la clova freda d’una tarda d’hivern

glateixes eixir, petit ocell de foc.

Veig la teva ala blava contra el gris de la tristesa.

Vola ocell, no t’empolsis d’un toc de melangia,

amunt, ales lluents. Suspès en la claror,

canta ocell, l’antiga remor de fons i fulles.

Sota la nuvolada de la tarda i del cor

abeura’t la llum més profunda i sonora.

Per mirar i per plorar hi ha els ulls, i per somriure.

Tu neixes i et debats per un destí més clar,

lluny de cloves de plany, veu de cançó florida.

Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991) Periodista i escriptora, va entrar molt jove en el món de la narrativa, amb novel·les que descriuen realitats socials i personatges de carn i ossos. Obres importants són “Ramona adéu”, “·El temps de les cireres”, “L’hora violeta” o “Diguem que m’estimes, encara que sigui mentida”. Desapareguda prematurament en la plenitud d’una producció artística prometedora, la seva vitalitat ha deixat una empremta inesborrable.

M. Mercè Marçal. (Ivars d’Urgell 1952-Barcelona1998) Una altra autora jove que ens va deixar massa aviat. Poeta, narradora, traductora i editora, però també inquieta activista feminista, en la seva obra podem apreciar un batec lluitador que va mantenir fins el final. En el recull pòstum “Sota el signe del drac”, veiem exposats tota una sèrie de pensaments sobre el paper de la dona en l’àmbit literari. Poemaris com “Cau de llunes”, Bruixa de dol”, “Sal oberta” o “Desglaç”, reflecteixen la força d’una poesia i una personalitat excepcionals.

LLUNA GRANADA

Company, mosseguem la vida!

Que l’amor ens ragui els llavis:

Farem un pacte de sang

quan lluna plena s’ablami!

Farem un pacte de sang,

una conjura de ràbia

que ens faci estalvis del seny

que ens té la soga filada!

Company, mosseguem la vida

sota la lluna granada.

L’apartat masculí corresponent els autors destacats nascuts al segle XX, l’iniciarem amb:

Josep Palau i Fabre (Barcelona 1917-2008), poeta, editor, autor teatral i sobretot, escriptor erudit sobre l’obra de Picasso al que ha admirat des que era jove. Gran part de la seva Fundació a Caldes d’Estrac, inaugurada l’any 2003, està dedicada a la pintura picassiana. La seva obra en prosa es recull en els “Quaders de l’Alquimista”. La poesia de Palau i Fabre destaca per un erotisme vital inherent a la seva personalit

                                                   
                                                  CAMA NUA

                                                     Voldria desteixir

                                                        la teva pell de seda

                                                       per fer-me un coixí

                                                            de somni, en la nit freda.

Manuel de Pedrolo (L’Aranyó 1918-Barcelona 1990) Sempre va escriure en català, malgrat la censura franquista. El 1974 es va poder dedicar més intensament a l’escriptura, juntament amb altres tasques com la traducció i la col·laboració amb revistes editades en català. De la seva prolífica producció narrativa, en diversos estils, destaquen: “Cendra per Martina”, “Joc brut”, “Totes les bèsties de càrrega", “Des d’uns ulls de dona” i sobre tot “Mecanoscrit del segon origen”, novel·la de lectura recomanada a l’ensenyament.

Jesús Moncada (Mequinensa 1941-Barcelona 2005) Es traslladà a Barcelona i començà a treballar a l’editorial Montaner i Simon on establí contacte amb Pere Calders, que l’encoratjà a escriure. Mort als 64 anys, en plena activitat creativa, Jesús Moncada havia tardat en publicar, però aviat li va arribar el reconeixement de públic i crítica per “Camí de sirga”, una obra excepcional que l’ha fet famós, i amb ella el poble de Mequinensa, inundat per les aigües del riu Ebre. Aquesta novel·la, ha estat guardonada amb prestigiosos premis i traduïda a una dotzena de llengües. Sempre amb el decorat de fons de Mequinensa, posteriorment va escriure”La galeria de les estàtues”, “Estremida memòria” i “Calaveres atònites”.

Jaume Cabré (Barcelona 1947). És un del més importants escriptors actuals. Lector infatigable, va simultaniejar la docència amb disciplines diverses, sempre a l’entorn de l’escriptura, la seva passió. Començà a publicar l’any 1974 i el 1983, aconseguí el premi Sant Jordi de novel·la amb “La Teranyina”, i la seva consagració davant la crítica i el públic. Han seguit després novel·les reeixides com “Senyoria”, “L’ombra de l’eunuc”, i posteriorment dues obres reconegudes a nivell internacional: “Les veus del Pamano” i “Jo confesso”, guardonada amb prestigiosos premis.

Aquest és un llistat reduït, que es podria ampliar molt més amb noms valuosos que també mereixerien ser-hi. D’altra banda, en l'actualitat disposem, per sort, d'un estol de nous autors dedicats a escriure en diferents disciplines de la literatura, que l'enriquiran en un futur. Però això és una tasca sense fi, que s’haurà de valorar amb la perspectiva suficient.

Després d'quest curs tan interessant, em queda la satisfacció d'haver-me apropat als personatges importants que han mantingut la nostra llengua; l'agraïment a la Dolors per l'entusiasme encomanadís que ha sabut transmetre preparant acuradament cada lliçó; i també el plaer d'haver compartit les classes amb unes companyes excel·lents que m'han enriquit. Ara sé una miqueta més, i disposo d'unes eines per ampliar coneixements que em proposo utilitzar, llegint, llegint i llegint.