L'ESCOLA MALLORQUINA

Aquesta setmana hem fet un viatge per les Illes i, paral·lelament a l’època Modernista, hem trobat exemples d’escriptors mallorquins embarcats en la recuperació de la llengua. Cal destacar la intensa col·laboració que es va establir entre els dos territoris de parla catalana, i el que va significar la valuosa aportació d’aquests escriptors.

Mossèn Antoni M. Alcover (Manacor 1862-Palma 1932), va crear el Diccionari català-valencià-balear, també anomenat Diccionari Alcover-Moll, obra gegantina formada per deu volums i duta a terme amb la col·laboració de Francesc de Borja Moll. Aquesta magna empresa d’investigació filològica, a la que va dedicar una gran part de la seva vida, li va valdre el nomenament popular d’apòstol de la llengua. També figuren entre els seus treballs el recull “Aplec de rondalles mallorquines", publicades sota el pseudònim de Jordi des Racò, i la direcció i finançament de l’Edició de les Obres de Ramon Llull.

Dins del que s’ha anomenat Escola Mallorquina destaquen tres poetes de tendències diverses que, en aquella època de gran auge literari mallorquí, van mantenir molta relació cultural amb Catalunya.

Mossèn Miquel Costa i Llobera (Pollença 1854-Palma 1922) va conrear un tipus de poesia d’inspiració clàssica, serena i de gran bellesa, però a la vegada imbuïda del romanticisme de les seves lectures juvenils de poetes com Victor Hugo. Per això s’ha dit d’aquest autor que era un clàssic del Romanticisme i un romàntic del Classicisme. Entre les seves obres destaquen el recull de poesies més clàssiques, anomenades les “Horacianes”, dedicades precisament al poeta Horaci, i de la primera etapa romàntica  “El pi de Formentor”, el seu poema més conegut. A través d’un llenguatge molt acurat, en aquests versos es pot visualitzar el paisatge mallorquí, que esdevé un símbol d'homenatge a la Mediterrània i suggereix un ideal de vida elevada.

Joan Alcover i Maspons (Palma 1854-1926) va ser assagista i una de les veus més profundes de la poesia de principis de segle. A casa seva es reunien els intel·lectuals més destacats per fer-hi tertúlia literària. Personatges com Rusiñol, M. Antònia Salvà, Carner o Sagarra, eren assidus assistents a aquestes tertúlies.

En la seva obra palpem la influència que en el seu esperit van representar una sèrie d’esdeveniments luctuosos en la família. En el llibre “Cap el tard”, la presència de la mort, i el sentiment personal de solitud queda expressat de manera punyent:

DESOLACIÓ

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,

que al segadors feia ombra a l’hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sense entranyes, que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,

al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

La lletra de la popular cançó “La Balanguera”, és obra de Joan Alcover; va ser musicada per Amadeo Vives i és ara l’himne oficial de Mallorca. Difosa pels cors de Catalunya i Mallorca al primer quart del segle XX, va ser prohibida en temps de la dictadura de Franco, juntament amb “Els Segadors”, “La Santa Espina” i altres. En el període de la Nova Cançó, Maria del Mar Bonet la va difondre i es va tornar a popularitzar molt, de manera que a l’any 1996, el Consell Insular de Mallorca la va convertir en l’himne de l’illa. Diu la primera estrofa:

LA BALANGUERA

La Balanguera misteriosa,

com una aranya d’art subtil,

buida que buida sa filosa,

de nostra vida treu el fil.

Com una parca bé cavil·la

teixint la tela del demà

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

Maria Antònia Salvà (Palma 1869 – Llucmajor 1958) Pertanyent a una família il·lustrada i acomodada, va poder dedicar la seva vida a la literatura. Va contactar amb els ambients literaris de parla catalana, entre ells Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Carles Riba i, especialment, Josep Carner que es convertí en el seu mentor i la va donar a conèixer a Barcelona. La seva obra, basada en una visió subjectiva de la natura, evoca  els diversos estats d’ànim que aquesta li provoca. El paisatge de l’interior de l’illa, de la casa pairal de Llucmajor, els treballs de la gent del camp i la recreació d’un mont rural ancestral, són l’eix dels seus poemes.

Com d’altres contemporànies seves, M. Antònia Salvà va haver de superar els prejudicis que va patir la literatura escrita per dones. Ella va néixer el mateix any que Caterina Albert, l’autora de “Solitud”. Van mantenir un reconeixement mutu, fent intercanvi important de correspondència, conscients del seu mestratge i de la importància que esdevindria per la història, la literatura escrita per dones.  Amb una sorprenent visió de futur, M. Antònia Salvà, llança una crida d’ànim a les poetes del segle XXI:

“A les donzelles de l’any dos mil

Oh, vosaltres, pressentides flors d’amors i gentilesa

que viureu quan mon passatge s’haurà fes esborradís;

jo us endreç per aleshores, amical, un escomesa

que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís”

Molts són els poemes que l’autora dedicà a la natura però em plau fer menció, d’un poema que va dedicar a un pobre cactus, que ens dóna idea de la capacitat simbòlica  que va saber donar a la supervivència d’un element molt poc freqüentat pels nostres poetes. No sabem si pretenia referir-se de manera conscient a la supervivència de la dona escriptora, però, en tot cas,  ho podríem aplicar a qualsevol entestada resistència:

D’UN CACTUS

Com rèptil monstruós de pell clapada,

d’entranya llefiscosa, era ajocat

al seu racó, bevent la solellada.

De sobte, sa malícia desvetllada,

enrevinclant-se, va esquerdar el test.

Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest,

dalt d’una paret seca fou llançat,

i al cap de temps, damunt les pedres dures,

furgant per les llivanyes i juntures,

trobí el vell drac encara aferrissat.

Voldria retre homenatge a les illes, i molt especialment a la seva representant per excel·lència, Maria del Mar Bonet. La Maria del Mar ha sabut mantenir viu un lligam permanent de germanor al llarg de la seva carrera com a cantant, compositora i poeta. He admirat en els seus recitals i gravacions l’exigència en la tria d’un repertori personal i escollit, així com la perfecció i bellesa d‘una veu càlida i única que ens embolcalla. Vull agrair el  testimoniatge fidel vers la llengua i la cultura dels Països Catalans, que ha unit amb  encert passat i present, per servar la memòria d'un poble. Mentre intentava confeccionar aquest vídeo de ”El pi de Formentor” he tornat a enamorar-me d'un imaginari de bellesa idíl·lica que formen la unió d’un paisatge, un poema, una música i una veu realment excepcionals.

                             EL PI DE FORMENTOR    Miquel Costa i Llobera

Mon cor estima un arbre! Mes vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

no va la fontanella ses ombres a besar;

més Déu ungí d'aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l'ocell que encativam;

el crit sublim escolta de l'àguila marina,

o del voltor que puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta;

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i, vencedor, espola damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura 

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada

com l'au dels temporals.