MODERNISME - APEL·LES MESTRES - JOAN MARAGALL

Caldria situar el moment històric que va envoltar el fenomen modernista a Catalunya. L'any 1888 Barcelona celebrava l’Exposició Universal que significava el desvetllar d’una consciència de país i l’afirmació d’una etapa de progrés econòmic. Barcelona ampliava el seu perímetre, edificava l’eixample i afegia diverses vil·les properes a la ciutat. Gràcies a una burgesia potent que compartia el fet cultural, s’afavoria el floriment de les arts. A Europa feia temps que es produïen grans moviments artístics que van seduir als nostres joves artistes.  L’estada de Casas, Rusiñol i Clarasò a París el 1889,  assenyala una etapa que va revolucionar el món de l’art a Catalunya i que va actuar com a catalitzador d’un corrent que ja s’estava gestant de feia un temps. Resulta sorprenent com va arrelar l’estil modernista a Catalunya en tots els àmbits, degut sens dubte a un esperit emprenedor i a una clara vocació europeista. Catalunya reuneix un patrimoni modernista únic i espectacular; aquest fenomen es convertí en una moda que transformà el panorama estètic i omplí els carrers d’edificis on predomina la fantasia, la imitació de la naturalesa  i les línees ondulants.

Un moviment tan exuberant va tenir el seu corresponent en la literatura. En aquest camp, com en els altres, va suposar una manifestació de protesta contra el conservadorisme de la societat inculta i burgesa que l’havia propiciat, amb la pretensió de regenerar-la a través de l’art. Emprant moltes vegades un llenguatge simbòlic, plantejava el dilema entre l'art i la vida, entre la realitat hostil i la evasió idealista.

De tota manera existeixen diferents tendències dintre d’aquest corrent literari.  De la munió de poetes modernistes, la primera figura que apareix, tot i que ocuparà la situació de precursor, és la d'Apel.les Mestres, nat a Barcelona el 1854. Devot de la bellesa, Mestres sentí una vocació profunda envers qualsevol expressió artística: fou dibuixant, tasca en la qual assolí una gran notorietat, i que hagué de deixar a causa d'una afecció a la vista; publicà un bon nombre de llibres de poemes, contes, llegendes populars, narracions i teatre. Va composar música, sobretot música de cançons, i es dedicà a la jardineria, entesa com una faceta més de l'activitat artística. Fou un artista total que excel·lí en les diverses branques que va conrear.

Com a figura representativa del Modernisme tenim a Joan Maragall. Maragall, que va néixer a Barcelona el 1860, fill d’una família burgesa d’industrials tèxtils, decidí enfrontar-se al seu pare i no continuar en el negoci familiar. Va estudiar la carrera de Dret, però després d’exercir-la durant un temps i de treballar com a periodista, va dedicar-se exclusivament a la literatura, especialment la poesia, la seva gran vocació. Casat amb Clara Noble i pare de família nombrosa, la seva vida va transcorrer plàcidament entre Barcelona, Caldetes i altres pobles. Porta una activa vida intel·lectual publicant articles de top tipus, fent traduccions, sobretot de l’alemany. La influència de Goethe i Nietzsche és evident en la seva literatura.

Maragall és un amant de la vida. Tot el que la conforma l’interessa. En la seva figura hi podem veure una contradicció ja observada en d’altres autors d’aquella època,  que  basculen entre la realitat social burgesa a la qual pertanyen, i el sentit crític envers aquesta mateixa societat que, en justícia ells volen mantenir. La seva poesia abasta tots els aspectes nobles de la vida amb un lirisme expressiu i sincer. El paisatge, la natura, els costums, l’amor i la mort troben en la seva ploma un vehicle eficaç que arriba al cor, sense emprar l’exactitud mètrica de la poesia de Verdaguer. “La vaca cega” o “Cant espiritual” són poemes plens de bellesa i humanitat, en els que Maragall utilitza un llenguatge molt directe per expressar-se.

Els seus sentiment patriòtics queden reflectits en el poema “Oda a Espanya”, on manifesta rebuig per una Espanya excloent i centralista que l’ofega i que, publicada el 1898, continua sent de rabiosa actualitat més que mai. L’estrofa final proclama la fugida d'una manera categòrica:

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

De la seva catalanitat ens ha llegat la lletra de sardanes tan populars com “l’Empordà” , “Per tu ploro”, el poema “La Sardana” o l’himne “El cant de la senyera”, que són testimonis plenament vigents del nostre imaginari patriòtic col·lectiu.

Cartell anunciador

En “Elogi de la paraula”, Maragall fa un discurs dirigit als socis de l’Ateneu Barcelonès l’any 1903. En aquest assaig posa de relleu  els sentiments que pot expressar mitjançant la paraula “(...) jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món, perquè en ella s’abracen i’s confonen tota la meravella corporal i tota la meravella del seu ésser en produir la paraula”.

Joan Maragall va morir a Barcelona el 20 de desembre de 1911 als 51 anys. Per commemorar el centenari de la seva mort, el passat 14 d'abril es va inaugurar al Palau Moja una exposició titulada "Joan Maragall, la paraula il·luminada", on es podien visionar aspectes de la seva vida i escoltar alguns dels seus poemes