ÚLTIM RECULL D'AUTORS

Aquests darrers dies una acumulació d’incidències han tallat la meva regular entrada setmanal al bloc, i avui només voldria fer una breu ressenya d’alguns autors que s’han tractat últimament en les classes, per arrodonir un curs que ens ha descobert les joies de la nostra literatura i els seus principals protagonistes. En aquest període final hem seguit analitzant autors nascuts el segle XX, molts d’ells ja desapareguts per raó d’edat; altres, morts prematurament i uns quants encara en actiu.

A diferència dels segles passats en que el pas de la dona per la literatura era escàs, veiem com cada vegada és més efectiva la seva presència. La porta que encara tímidament, van obrir il·lustres escriptores de finals del dinou, i corroborada posteriorment amb el fenomen Rodoreda, continua ben oberta amb autores tan destacades com Joana Raspall, Maria Àngels Anglada, Montserrat Roig i Maria Mercè Marçal, entre altres. Un senyal clar que els temps van canviant. En un primer apartat de dones escriptores, cal mencionar:

Joana Raspall (Barcelona 1913), escriptora, lexicògrafa i activista cultural, forma part de l’estol de bibliotecàries formades en la institució que creà la Mancomunitat de Prat de la Riba. El proper dia 1 de juliol complirà 100 anys i pertany encara a la generació heroica que va haver de lluitar contra les prohibicions de la dictadura franquista. Els seus mestres van ser personatges com Foix, Rubió i sobretot, Carles Riba. Destaca en la seva obra poètica el rigor formal i la introspecció.

          NÚVOLS

Núvol negre, núvol blanc,

les cabòries se me’n van.

amb vosaltres, cel enllà.

Si em tornessin a venir,

desfeu-les en llagrimetes

i ruixeu tot el camí.

Maria Àngels Anglada (Vic 1930-Figueres 1999). D’aparença fràgil aquesta autora d’erudició extraordinària, compon una obra marcada pel segell del món clàssic del que sempre es confessà admiradora. Novel·les com “Les closes”, “Sandàlies d’escuma”, “Quadern d’Aram”, i sobre tot “El violí d’Auschwitz” corroboren una trajectòria plena de sensibilitat i amor a la justícia. També la poesia ocupà part destacable en la seva producció.

L’OCELL

Picant la clova freda d’una tarda d’hivern

glateixes eixir, petit ocell de foc.

Veig la teva ala blava contra el gris de la tristesa.

Vola ocell, no t’empolsis d’un toc de melangia,

amunt, ales lluents. Suspès en la claror,

canta ocell, l’antiga remor de fons i fulles.

Sota la nuvolada de la tarda i del cor

abeura’t la llum més profunda i sonora.

Per mirar i per plorar hi ha els ulls, i per somriure.

Tu neixes i et debats per un destí més clar,

lluny de cloves de plany, veu de cançó florida.

Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991) Periodista i escriptora, va entrar molt jove en el món de la narrativa, amb novel·les que descriuen realitats socials i personatges de carn i ossos. Obres importants són “Ramona adéu”, “·El temps de les cireres”, “L’hora violeta” o “Diguem que m’estimes, encara que sigui mentida”. Desapareguda prematurament en la plenitud d’una producció artística prometedora, la seva vitalitat ha deixat una empremta inesborrable.

M. Mercè Marçal. (Ivars d’Urgell 1952-Barcelona1998) Una altra autora jove que ens va deixar massa aviat. Poeta, narradora, traductora i editora, però també inquieta activista feminista, en la seva obra podem apreciar un batec lluitador que va mantenir fins el final. En el recull pòstum “Sota el signe del drac”, veiem exposats tota una sèrie de pensaments sobre el paper de la dona en l’àmbit literari. Poemaris com “Cau de llunes”, Bruixa de dol”, “Sal oberta” o “Desglaç”, reflecteixen la força d’una poesia i una personalitat excepcionals.

LLUNA GRANADA

Company, mosseguem la vida!

Que l’amor ens ragui els llavis:

Farem un pacte de sang

quan lluna plena s’ablami!

Farem un pacte de sang,

una conjura de ràbia

que ens faci estalvis del seny

que ens té la soga filada!

Company, mosseguem la vida

sota la lluna granada.

L’apartat masculí corresponent els autors destacats nascuts al segle XX, l’iniciarem amb:

Josep Palau i Fabre (Barcelona 1917-2008), poeta, editor, autor teatral i sobretot, escriptor erudit sobre l’obra de Picasso al que ha admirat des que era jove. Gran part de la seva Fundació a Caldes d’Estrac, inaugurada l’any 2003, està dedicada a la pintura picassiana. La seva obra en prosa es recull en els “Quaders de l’Alquimista”. La poesia de Palau i Fabre destaca per un erotisme vital inherent a la seva personalit

                                                   
                                                  CAMA NUA

                                                     Voldria desteixir

                                                        la teva pell de seda

                                                       per fer-me un coixí

                                                            de somni, en la nit freda.

Manuel de Pedrolo (L’Aranyó 1918-Barcelona 1990) Sempre va escriure en català, malgrat la censura franquista. El 1974 es va poder dedicar més intensament a l’escriptura, juntament amb altres tasques com la traducció i la col·laboració amb revistes editades en català. De la seva prolífica producció narrativa, en diversos estils, destaquen: “Cendra per Martina”, “Joc brut”, “Totes les bèsties de càrrega", “Des d’uns ulls de dona” i sobre tot “Mecanoscrit del segon origen”, novel·la de lectura recomanada a l’ensenyament.

Jesús Moncada (Mequinensa 1941-Barcelona 2005) Es traslladà a Barcelona i començà a treballar a l’editorial Montaner i Simon on establí contacte amb Pere Calders, que l’encoratjà a escriure. Mort als 64 anys, en plena activitat creativa, Jesús Moncada havia tardat en publicar, però aviat li va arribar el reconeixement de públic i crítica per “Camí de sirga”, una obra excepcional que l’ha fet famós, i amb ella el poble de Mequinensa, inundat per les aigües del riu Ebre. Aquesta novel·la, ha estat guardonada amb prestigiosos premis i traduïda a una dotzena de llengües. Sempre amb el decorat de fons de Mequinensa, posteriorment va escriure”La galeria de les estàtues”, “Estremida memòria” i “Calaveres atònites”.

Jaume Cabré (Barcelona 1947). És un del més importants escriptors actuals. Lector infatigable, va simultaniejar la docència amb disciplines diverses, sempre a l’entorn de l’escriptura, la seva passió. Començà a publicar l’any 1974 i el 1983, aconseguí el premi Sant Jordi de novel·la amb “La Teranyina”, i la seva consagració davant la crítica i el públic. Han seguit després novel·les reeixides com “Senyoria”, “L’ombra de l’eunuc”, i posteriorment dues obres reconegudes a nivell internacional: “Les veus del Pamano” i “Jo confesso”, guardonada amb prestigiosos premis.

Aquest és un llistat reduït, que es podria ampliar molt més amb noms valuosos que també mereixerien ser-hi. D’altra banda, en l'actualitat disposem, per sort, d'un estol de nous autors dedicats a escriure en diferents disciplines de la literatura, que l'enriquiran en un futur. Però això és una tasca sense fi, que s’haurà de valorar amb la perspectiva suficient.

Després d'quest curs tan interessant, em queda la satisfacció d'haver-me apropat als personatges importants que han mantingut la nostra llengua; l'agraïment a la Dolors per l'entusiasme encomanadís que ha sabut transmetre preparant acuradament cada lliçó; i també el plaer d'haver compartit les classes amb unes companyes excel·lents que m'han enriquit. Ara sé una miqueta més, i disposo d'unes eines per ampliar coneixements que em proposo utilitzar, llegint, llegint i llegint.

UNA PLAÇA IMMORTAL

La Plaça del Diamant

Mercè Rodoreda, és una gran escriptora. Té un estil inconfusible, únic, un estil que va saber conrear i depurar a través d’anys de paciència i tenacitat i que finalment va rebre el reconeixement de tothom. Això ja ho sabem i no cal insistir-hi. Només voldria recalcar la seva importància, amb un fet inqüestionable que pocs escriptors han arribat mai a assolir: el d’enlairar el nom d’una plaça fins atorgar-li una projecció universal. Segurament quan escrivia “La Plaça del Diamant", no sospitava el renom que la novel·la obtindria, i molts menys, la conseqüent fama que de retruc arribaria a la plaça del barri de Gràcia. Escriure sobre un espai qualsevol no massa conegut de Barcelona, i convertir-lo en un indret mític, dona idea del gran mèrit literari de l’obra. “La Plaça del Diamant” és una novel·la rodona, una veritable obra mestra i per aquest motiu, el nom de la plaça ha transcendit per sempre.

La plaça actualment

La plaça del Diamant era i és ara un lloc tranquil i assossegat, encara que en el seu subsòl s’hi conservi un refugi antiaeri, herència i testimoni de la terrible guerra civil. Una plaça amb un gran espai central, capaç d'encabir perfectament un ball de festa com el de la novel·la. Les meves companyes de blogs M. Carme Juan i Magda Simon, veïnes del barri de Gràcia, han glosat el lloc i l’escriptora, i jo em permeto publicar algunes fotografies del seus treballs. No hi ha dubte que és un barri emblemàtic ple de vida, i el nom d’alguns indrets, com el mateix de la plaça del Diamant, tan suggeridor, potser va propiciar la creació literària de Mercè Rodoreda.

Són molt interessants les reflexions que l’autora fa sobre el fet d’escriure. Segons Rodoreda “fer una novel·la és difícil. L’estructura, els personatges, l’escenari... aquest treball de tria és exaltant perquè t’obliga a vèncer dificultats” i afegeix:“Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l'estil." Dels personatges afirma que “un autor no és Déu” però en canvi confessa que “des del meu reialme d’autor explico els meus personatges, sé què pensen, els faig parlar amb la meva veu. Els personatges literaris innocents desvetllen tota la meva tendresa, em fan sentir bé al seu costat, són els meus grans amics.”

La pel·lícula “La Plaça del Diamant, de Francesc Betriu, amb Sílvia Munt en el paper de Colometa, va constituir un gran èxit de públic. La cançó que l’acompanya té una lletra molt poètica, de Joan Ollé. La música de Ramon Muntaner, deliciosa, així com la seva veu interpretant, venen a arrodonir el conjunt.

                                              

QUÈ ÉS POESIA

Ha començat la Setmana de la Poesia de Barcelona i si volem, tindrem ocasió d’escoltar poesia arreu. Particularment, gaudeixo molt més d’aquesta modalitat literària en solitud, asseguda en una bona butaca i amb l’ànim predisposat a la introspecció. També és gratificant escoltar poesia en la veu d’algú que la sàpiga recitar amb l'accent adequat, però per motius diversos, la meva atenció de vegades es dispersa i si el poema permet vàries lectures, el llibre a la mà em dóna aquesta oportunitat.

Tot de cop se m’ha acudit una pregunta: Què és la poesia? Influïda per l’ambient que regna aquests dies, intento respondre amb vaguetats més o menys poètiques com ara “la poesia és la joguina preferida dels somniadors", "l’espai eteri per on dansen les paraules" o "el carrer per on transita la transcendència”. Potser sí que és una mica això, però no prou satisfeta i ja posada en el tema, m’endinso alegrement per teories líriques i afegeixo un altre seguit de frases sobre el caràcter de la poesia per provar de millorar-ho: “La poesia vesteix la vida quotidiana amb aromes de seda subtil”. O aquesta altra més llarga: “La poesia convida a l’àpat gentil de la paraula il·luminant amb fantasia la taula grisa de la realitat”. I quan reblo el clau proclamant que “la poesia estira el fil dels pensaments per fer-ne una troca d’infinits colors”,  ja m’adono que sempre giro al voltant d’una mateixa cosa sense saber si he reflectit ben bé la naturalesa de la poesia. Vull dir amb tot plegat que no és el mateix elucubrar paraules i metàfores més o menys poètiques, que fer poesia. Quan existeix de debò, la poesia es defineix per sí mateixa. Per fortuna, la llengua catalana gaudeix d’un gran nombre de dones i  homes que han conreat amb encert aquest art tan excels, i a ells i a les seves obres, correspon demostrar què és poesia, sense necessitat de recórrer a cap mena d’enunciat.

Enllaço la celebració de la Setmana de la Poesia amb l’obra dels tres poetes que aquests darrers dies hem analitzat. Són tres poetes de primera fila i ens poden servir d’exemple, per entendre el gran valor de la poesia dins d’un món cada cop més materialitzat. Cada un d’ells expressa en un estil diferent la seva visió poètica, amb el denominador comú d’aportar-hi llum i esperança.

El valencià Vicent Andreu Estellés (1924-1993), tan arrelat a la terra, tan vital, elabora un poema ple de força eròtica que ha esdevingut famós.

ELS AMANTS    La carn vol carn (Ausiàs Marc)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenen la roba.

Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles.

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo dessitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

El mallorquí Blai Bonet  (1926-1997), més espiritual, amic d’obrir el cor a la pregunta, a la recerca de la veritat,  construeix amb pensaments d’alta volada,  un poema que vol reflectir el valor de cada paraula:

LA PARAULA

Basta dir un paraula:

"pinotell" o "baladre",

i el món sona més clar

que en claretats de rama.

Quina claror rentada

té el món a dins la boca!

Quina tremolor antiga

oir "ginjoler", i sentir

la lluminosa distància

entre el color d'una branca

i el seu nom que en mi sona!

La paraula és el món

que surt ungit de la fonda

aurora constant de Déu

dins nosaltres, amants pàl·lids.

I som canyes humanes

que sona Déu, sonant-les,

quan parlam. Canyes fràgils,

però plenes de música.

El català Miquel Martí i Pol (1929-2003), tan tendre i tan nostrat, ens pot ajudar a entendre per fi què és poesia, tal com anuncia en el llibre. Només cal llegir qualsevol poema d'ell, hi ho sabrem. En el primer fragment del poema "Ara mateix" afronta la duresa dels nostres dies (tant abans com ara) però al mateix temps obre pas a una decidida marxa cap a l’esperança:

                ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

SALVADOR ESPRIU - AL SERVEI DEL POBLE

“Sóc un home sense biografia... l’home mes avorrit i ensopit del món...”, declarava Salvador Espriu a Josep Maria Espinàs, en el programa d’entrevistes “Identitats” de TV3. Però avorrida o no, tothom en té de biografia, i la seva, malgrat les reticències i el tancament deliberat, no deixa de ser el retrat d’un personatge singular, profundament reflexiu i amb un potencial humà extraordinari. D’altra manera no s’explicaria el poder de suggestió que va exercir a casa nostra en un moment, el de la Transició, en que Catalunya emergia després de la llarga nit franquista.

Espriu va néixer un 10 de juliol, i aquesta data ja en principi me l’apropa, perquè també és la meva data de naixement. No sé si és per això o por un altra conjunció esotèrica sobrevinguda, el cas és que la seva figura em resulta molt més accessible ara que en els temps de la seva eclosió, dins del món intel·lectual. Tot i que llavors seguia amb interès els canvis polítics que es produïen, no vaig  tenir ocasió de veure les seves obres de teatre, ni vaig llegir els seus llibres, potser per por de trobar-ho tot massa enlairat pels meus coneixements en aquells moments. Tan sols vaig veure “Laia”, l’adaptació cinematogràfica d’un del primers llibres d’Espriu i vaig descobrir la seva obra poètica a través de la veu potent d’en Raimon.  Aquelles lletres ja em suggerien un univers d’imatges d’una espiritualitat prometedora. Aquest Any Espriu ha estat definitiu per apropar-me a la figura d’aquest home fràgil, amable i minuciós.

Salvador Espriu i Castelló va néixer a Santa Coloma de Farners, a causa de la feina del seu pare que era notari, però als dos anys la seva família es va traslladar a Barcelona, on va viure fins la seva mort. Sentimentalment va estar sempre vinculat a Arenys de Mar, la població d’on provenien els seus pares, que és la Sinera que apareix en molts dels seus textos, escrita a l’inrevés. De petit va viure la mort de dos germans i una malaltia en pròpia carn que el va mantenir tres anys allitat. Sens dubte, aquests fets van marcar per sempre més la seva personalitat i la immobilitat el va aficionar a la lectura. Més endavant va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la universitat de Barcelona i ben aviat començà a publicar les primeres obres en narrativa. Quan preparava la seva llicenciatura en Clàssiques esclatà la Guerra Civil i començà l’època més negra per la cultura catalana. Durant aquest període continuà escrivint però envaït per un estat de desànim, causat pels esdeveniments negatius i sobre tot per la mort del seu gran amic, el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Després de la guerra, i en plena repressió franquista, va deixar la prosa i va començar a publicar poesia; segons declarava en l’entrevista a Espinàs, “... per una raó molt clara, una raó més aviat política. Perquè els versos, la censura se’ls mirava molt poc, si és que se’ls mirava, i si se’ls mirava no els entenien...”.

M’agradaria aturar aquí aquesta reduïda biografia, per incidir en el personatge. Aquests dies he repassat escrits, articles, entrevistes i vídeos sobre Espriu i m’ha arribat a fascinar la precisió, la meticulositat, l’exquisida delicadesa a l’hora de respondre a qualsevol pregunta. En aquest sentit m’ha descobert un home amb una extraordinària vida interior, possiblement fruit d’aquella infantesa trencada per la malaltia. En l’entrevista en castellà que li fa Joaquin Soler Serrano en el programa “A fondo”, sorprèn l’actualitat de les preguntes i el to digne, tranquil però segur de les respostes d’Espriu. Algunes vegades traspua ironia i, fins i tot, una certa murrieria en el gest; altres, transmet emoció continguda i profunda catalanitat.

L’envelliment d’un règim espanyol anacrònic i caduc, va propiciar la progressiva represa cultural en els anys seixanta i, a la mort del dictador l’any 75, l’obra de Salvador Espriu ja havia assolit unes quotes de popularitat impensables. Se’l va convertir en el poeta nacional, en la representació vivent d’un futur llargament anhelat.

Va ser llegit i reconegut com autor, cantat per un Raimon que ens el  redescobria, i la seva dramatúrgia era interpretada triomfalment als escenaris, sota la direcció i el treball artístic de gent tan prestigiosa com Ricard Salvat, M. Aurèlia Campmany o Núria Espert entre altres. La popularitat li va arribar tard, però de forma abassegadora, envaint una personalitat austera i reclosa que als ulls del món aparegué plena de fermesa i de dignitat.

Contemplat des de la distància, és possible que el seu mite es sobre dimensionés deliberadament, però s’ha de tenir present la fam de llibertat d’aquell moment. En vista de les actuals circumstàncies, l’aparició avui dia d’algú posseïdor d’un carisma poderós com el seu, potser també seria capaç de provocar una reacció similar, encara que la situació  no sigui ben bé la mateixa.

L’any 1972 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 1980 la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el 1982 la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Va morir el 22 de febrer de 1985, i va ser enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, enmig d'una gran manifestació de dol.  

La seva obra és extensa i variada i en ella destaca l’element simbòlic girant a l’entorn de la mort i  d’un món particular per on deambulen personatges mítics i bíblics, barrejats amb altres reals i tot expressat amb un llenguatge auster, rigorós, no exempt d'ironia, que convida a la reflexió. Els principals títols són: en novel·la El doctor Rip” i “Laia”; en poesia “Cementiri de Sinera”, “Les cançons d’Ariadna”, “Final del laberint”, “La pell de Brau”, “Llibre de Sinera” i “Per la bona gent” entre altres; en teatre “Primera història d’Esther”, “Antígona”, “Una altra Fedra si us plau” i “Ronda de mort a Sinera”, entre altres. Durant els últims anys de la seva vida, Espriu es va dedicar a corregir i revisar la seva obra, a fi de dotar-la d’una unitat estilística coherent.

                 

L’any Espriu que enguany celebrem per commemorar el centenari del seu naixement, servirà per tornar a divulgar aquesta obra i honorar la seva figura. Coincidint amb aquesta efemèride, s'ha publicat una biografia signada per Agustí Pons, amb el títol "Espriu transparent".

El poema “Inici de càntic en el temple”,  esplèndidament musicat i cantat per Raimon, expressa el fervor i la fermesa d’un poble que no vol morir.

     

FIDELITAT INCOMBUSTIBLE - JOAN OLIVER - JOAN FUSTER

Joan Oliver

Joan Fuster

  Avui intentaré fer un petit tast per la vida de dos homes que m'han impressionat especialment. Diferents en l'origen i en la dimensió social, però fidels a un mateix compromís ètic: Joan Oliver ("Pere IV"), i el valencià Joan Fuster.    

M’agradaria aprofundir de manera més assossegada en l’obra dels autors que anem analitzant perquè cadascun d’ells s’ho mereix, però m’adono que, ara per ara, és impossible. Per aconseguir-ho és necessari dedicar hores a lectures posteriors i, com a conseqüència, disposar d’un temps de vegades difícil de trobar. Com ja predica el títol dels curs, aquest ens proporciona els rudiments necessaris per anar coneixent de manera general els “Autors imprescindibles”, i en aquest sentit acompleix perfectament. Hem fet una ràpida capbussada per  les nostres lletres i amb ella ha ressorgit la història del nostre país, ja que l’una ha condicionat l’altra inevitablement, i quan topem amb persones tan íntegres com les de la lliçó d'avui, gràcies a les quals el nostre llegat cultural ha perdurat, sento la necessitat de conèixer-les més a fons. Espero que a partir d’aquestes classes, quan retrobi el temps per llegir les seves obres, assaboriré més que abans les qualitats humanes que els estic descobrint.

Joan Oliver va néixer a Sabadell el 1899, dins d’una família benestant de la burgesia industrial del segle XIX. Estudià Dret a la Universitat de Barcelona. Ple d’inquietuds socials estableix amistat amb altres joves afins a les seves idees, l’anomenat Grup de Sabadell,  format pels escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb els que funda l’editorial La Mirada. 

Abans de la guerra civil escriu entre altres  l’obra de teatre “Allò que tal vegada s’esdevingué”,  el poemari ”Les decapitacions”, molt ben considerat per la crítica, i  el “Bestiari”, on descriu les característiques més remarcables d’alguns “animals” i on ressalta la seva vessant satírica. El drama de l’exili després de la derrota de 1939,  l’obliga a viure primer a França, després a Buenos Aires i finalment, a Xile, on resideix nou anys. Enyorat de la pàtria, torna a Catalunya el 1948, en plena repressió franquista. La policia registra casa seva, li retira el passaport i l’ingressa a  presó dos mesos. Per afegir encara més dolor en la seva vida, poc després, la seva dona mor de leucèmia.

Fragment d'una auca dedicada a Pere IV

Intenta sobreviure treballant en el que ha fet sempre: escriure. Durant una colla d’anys fa nombroses traduccions d’obres de teatre, en un intent d'atraure a un públic burgès al teatre internacional de qualitat; col·labora amb la revista Destino i amb l’editorial Montaner i Simon i acaba dirigint l’editorial Proa. Obté gran ressò i èxit de crítica amb “Vacances pagades” (1960), un compendi del que ha estat el corpus fonamental de la seva poesia, la temàtica social, l’actitud crítica i l’inconformisme. Montserrat Roig el defineix com a “personatge venerable amb una atracció indefinible per la seva actitud cívica”. L’any 1970 rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i mor el 19 de juny de 1986.

L’altra  gran personatge de les lletres d'avui,  el valencià  Joan Fuster,   també ens  dibuixa una   imatge de resistència infatigable i de fidelitat al propi pensament.

Joan Fuster i Ortells neix a Sueca el 1022, fill d’una família camperola i artesana. Estudia Dret a la Universitat de València i a partir de 1944, en que publica el seu primer article, la seva activitat és incessant com articulista i autor de llibres de diferents estils. Fins el 1954 es dedica principalment a la poesia; més tard el seu treball s’orienta cap a l’assaig, la història i als problemes culturals i socials del País Valencià. En aquest sentit se’l pot considerar com un autor totalment compromès amb la seva terra.

La seva obra més representativa, “Nosaltres el valencians”,  significa el redescobriment del País amb totes les seves contradiccions i amb ella neix la consciència jove i combativa del país. “Judicis finals”, “Diccionari per a ociosos”, “Babels i Babilònies”, “Antologia de la poesia valenciana”, “Poetes, moriscos i capellans” o “Literatura catalana contemporània”, són alguns dels títols que componen la seva extensa obra
.

Fuster amb Josep Pla

Dedica gran part dels seus escrits d'assaig a la història i la crítica literària, amb estudis sobre Isabel de Villena, Salvat Papasseit, Josep Pla, Espriu i altres, així com a l'anàlisi en profunditat de la llengua. El 1985 es va doctorar en filologia catalana a la universitat de València. Josep Pla va dir de Fuster: "Representa una nova mentalitat. No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat. Fuster és un element normal de la totalitat de la nostra àrea lengüística".

Joan Fuster és una d’aquelles figures que omplen una època, i al mateix temps un dels més alts representants de la cultura de tots els temps, dins i fora del País Valencià. Per això mateix, i per la seva dedicació al país, va haver de suportar els atacs dels sectors més ignorants i retrògrads de la societat oficial valenciana.

L’any 1975 va rebre el Premi d’Honor de  les lletres catalanes.

PERE CALDERS - LA IMAGINACIÓ DESBORDADA

Una literatura ha de tenir, dins la seva producció, un ventall divers d’autors i de gèneres per a ser considerada com cal, i això precisament és el que veiem que té la nostra, quan hi figuren persones de les característiques de Pere Calders.

Pere Calders i Rossinyol va néixer a Barcelona l’any 1912, any de bona collita literària en que també van veure la primera llum Tísner, el seu gran amic i company d’exili i l’escriptor Joan Sales. Però el denominador comú que realment els enllaça, és el compromís amb el país i la llengua, un compromís que els conduí a la implicació directa en el drama de la guerra i a les seves conseqüències posteriors en forma de diàspora. Aquests escriptors van haver de conviure amb situacions noves i difícils, que els van proporcionar visions diferents des d’angles insòlits, fora de la pàtria. Aquests és el cas de Pere Calders, que, potser sense les experiències viscudes durant l’exili a Mèxic, no hauria arribat al grau imaginatiu en que s’enlairen les seves obres. 

No faré esment de la seva biografia, ja que la podem trobar amplament explicada a Internet; ni tampoc em centraré en la seva producció literària, amb títols tan representatius com “L’ombra de l’atzavara”. Només vull ressaltar la seva faceta de contista, gènere en el que s’assenta gran part de la seva obra, perquè va estretament lligada a la seva personalitat.. 

El gran mèrit dels seus relats és el punt de vista original que ofereix al  lector, capgirant radicalment l’escala de valors comú a la humanitat i la naturalitat absoluta amb que ho fa. Amb un llenguatge col·loquial i directe, converteix les situacions més insòlites en fets creïbles. El text que recrea Calders tendeix a bastir un plantejament totalment nou sobre qualsevol qüestió, i quan el conte acaba, el lector s’enfronta a una realitat que el convida a una certa crítica sobre els comportaments humans. En aquest sentit, podríem concloure que l’escriptor utilitza  el tema fantàstic com a revulsiu dins una societat cada cop més marcada pel realisme positivista.

Personalment, els escrits de Pere Calders els he trobat sempre divertits i plens d’enginy, tant els de la primera època, com els de producció posterior. Entre aquests títols hi podem trobar “Cròniques de la veritat oculta” o “Invasió subtil i altres contes”. L’intransferible sentit del humor que hi fa surar de manera ingènua i natural enmig de l’absurd més absolut, provoca sovint hilaritat i sorpresa i transmet una mena d’inquietud subjacent. Tot plegat ens retrata un autor creatiu per naturalesa, amant de la fantasia però també convençut dels recursos positius que la vida pot oferir, malgrat els moments de tristesa i desesperació. Pere Calders va ser un home incombustible, divertit i optimista, capaç de convertir l’adversitat en font d’inspiració.

Plenament entregat a la feina d’escriptor, en més d’una ocasió confessava amb certa vergonya, que el fet d’escriure no representava per a ell la mena de patiment transcendent que manifestaven alguns companys d’ofici; ans al contrari, per a ell era un sofriment no poder escriure.

El muntatge musical "Antaviana", l'any 1978, basat en contes de Calders, va constituir un gran èxit de crítica i públic. El ressò d'aquest espectacle contribuí a portar més lectors cap a la seva obra i el va consagrar com a escriptor.

DONES INTEL·LECTUALS

Una de les coses que m’ha quedat ben clara repassant el llistat d’escriptors en llengua catalana, és l’escassa presència de dones que s’hi observa. Tenim una Isabel de Villena al segle XV i fins a finals del XIX, amb M.Antònia. Salvà i Caterina Albert no en veig cap més, l'immensa majoria son homes. Per sort el segle XX s'inicia amb un panorama més engrescador. Aquest fet també comú  en altres llengües i en altres disciplines, no m’hauria d’estranyar gens, ja que és una constatació històrica habitual. Des de sempre, a les dones ens ha tocat representar el mateix paper dins la societat, tant a casa nostra com a l’altra punta de món. La dona, aquest ésser eteri, portador segons afirmen, de valors tan preuats com la bellesa, la sensibilitat, l’observació i la subtilesa, no els ha utilitzat per la creació literària, sinó per altres afers que tots i totes sabem. Com a molt, aquests valors han servit per inspirar l’altre sexe i ens han fet merèixer la seva glosa poètica. De grat o per força, la dona, en general, ha estat exclosa de l’intel·lecte, paraula que en el diccionari està estretament lligada al coneixement i a la capacitat de pensar. I si ho ha fet privadament, el seu treball no ha transcendit.

Faig aquest preàmbul abans de referir-me a les figures de Clementina Arderiu i Rosa Leveroni, dues dones que comencen a trencar  l'estereotip i transiten amb força per la mateixa via dels homes.
Clementina Arderiu va ser una dona intel·ligent, sensible i culta, que va saber transformar en poesia la seva vida quotidiana, i va viure el conflicte de ser dona i creadora. Malgrat haver de treballar sempre a l’ombra d'un marit tan important com el gran Carles Riba (què difícil el paper d’esposa i mare amatent, quan pel cap bull el desig i la vida!), va saber bastir una obra que alguns van qualificar solament de femenina i que molts han elogiat per la seva sinceritat i el coratge de seguir fidel en tot moment a ella mateixa.: “Però resta una cambra al fons del fons on entrar no podríem ni breus segons...”.

Potser aquesta cambra oculta de que parla, ens descobriria la dona que somnia i que es deixa portar per un impuls vital que l’empeny a transgredir l’ordre i la transforma en una "petita esbojarrada...”, com diu el vers.

ARA

Ara que de tanta cosa torno...

No em pregunteu, que no sabria dir-vos

per quina brida m’he sentit lligada.

El cor encara vol tornar a gronxar-se

desbocat, a les barques de la fira;

i dic que si, que en mi tot clama d’esma

cap aquella petita esbojarrada.

... I ja no sóc sinó un dona absorta,

amb la veu i amb el riure que s’aturen.

L'altra dona, Rosa Leveroni, també va saber demostrar que podia violar el model imposat per l’educació i les convencions. Coincidint amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, va entrar en l’Escola de Bibliotecàries, on va tenir com a professors a Carles Riba i Ferran Soldevila. Aquests contactes la van marcar profundament, i en la seva obra poètica ens mostra, sense cap mena de reserva, una problemàtica existencial que constitueix l’eix i el motiu que la impulsa a viure.  La literatura leveroniana respira vivència i sentiment. El llibre de poesia "Presència i record," publicat el 1952 inclou un pròleg de Salvador Espriu, gran amic seu. A “Confesions i quaderns íntims” se’ns rebel·la com una dona desinhibida que parla obertament de la seva passió amorosa, una passió que la va abocar a la solitud. Els seus versos, amarats de sentiment, mostren la trista melangia que va envoltar la seva vida.

    

JO PORTO DINTRE MEU

Jo porto dintre meu

per fer-me companyia

la solitud només.

La solitud immensa

de l'estimar infinit

que voldria ésser terra,

aire i sol, mar i estrella,

perquè fossis més meu,

perquè jo fos més teva.

Van ser dues dones molt diferents, amb el nexe comú de la inquietud intel·lectual i per circunstàncies de la vida els seus camins es van encreuar. Clementina Arderiu va ser la muller, enamorada i discreta, capaç d’assumir qualsevol càrrega i preservar el seu lloc. Rosa Leveroni és la dona jove i apassionada que irromp en mig de la pau, però lluny de convertir-se en la tercera en discòrdia,  treballa i serveix d’enllaç entre els prohoms de la cultura que ella tan admira, marcant sempre el propi territori amb una visió singular. Aquestes dues dones van tenir una vida complicada i poc convencional, a causa de la guerra i de la seva posició dins un triangle difícil, però no van assolir el paper de comparses resignades, sinó que van saber omplir de contingut poètic la seva existència, cadascuna a la seva manera i segons la pròpia circumstància.

Per sort, ara cada vegada són més les dones que ocupen llocs preeminents, convençudes de la seva igualtat intel·lectual dins la societat.

SAGARRA O EL SENTIMENT

Convé considerar a cada autor segons el moment històric que li ha tocat viure. El pas del temps ha fet que la nostra literatura anés evolucionant, seguint el ritme que marcava la societat. Alguns autors, han representat l’esperit romàntic de la Renaixença; altres, en etapes successives, ens han llegat importants obres enquadrades dins dels moviments modernistes o noucentistes, i arribats al moment contemporani, trobem escriptors marcats pel drama de la guerra, seguit per l’altre drama d’exili i l'evolució fins arribar als nostres dies.

Malgrat aquestes vinculacions, sempre hi ha hagut autors inclassificables que han anat per lliure, que no han volgut pertanyer a cap moviment concret. Entre aquests, hem referiré novament a  Josep M. de Sagarra, tan sols per destacar la seva vessant poètica Aristòcrata, periodista, escriptor i poeta, Sagarra va preferir seguir la seva manera personal de fer literatura, independent del moviment noucentista que llavors imperava. Posseïa un ample registre de recursos literaris i una habilitat innata per versificar. Sorprèn la fluïdesa amb que transiten els seus poemes, com si seguissin un camí natural, però l’aparent senzillesa només pot ser fruit d’una reflexió profunda, no d’una casualitat arbitrària. Treballador infatigable, de la seva extensa obra tan sols citaré dos versos que donen fe del poder  expressiu que és capaç de recrear amb un estil tendre i vital alhora. Imagino el plaer de J. M. de Sagarra encadenant una a una les estrofes dels poemes “Cançó de pluja” i “Vinyes verdes vora el mar”, dos exemples de veritable arquitectura literària. Aquest anar modelant sense fer ús de paraules recargolades, amb un llenguatge planer però escollit i delicat, té el mèrit de suggerir imatges, de crear atmosferes entranyables i d’evocar sentiments immediats en el lector, una tasca gens fàcil d’aconseguir. Ell escribia perquè el poble l'entengués, sense que això volgués dir que la seva poesia no fos de gran qualitat. Josep Pla, contemporani i amic personal, el va qualificar d’escriptor renaixentista; Pla practicava una altra classe de literatura que poc té a veure amb la de Sagarra, excepte en la devoció per la natura que ambdós professaven. Potser sí que els seus temes corresponien més al romanticisme de la Renaixença, però jo crec que la poesia de Sagarra la podem ubicar en qualsevol època perquè obeeix a una elegància intemporal intransferible i molt autèntica, que té la gran virtut d’arribar al cor.

Cal fixar-se en la construcció de “Cançó de pluja”, on corona el vers final amb la frase inicial de cada estrofa:

CANÇÓ DE LA PLUJA

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...

Hi ha dues perles a la teranyina,

quina conversa la pluja i la font!

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

Canten les gotes damunt la teulada,

ploren les gotes damunt del replà...

Gotes de pluja, gardènia que es bada...

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina

amb la música els núvols desfets?

Pluja de nit, delicada veïna,

dentetes d'aigua en els vidres quiets...

No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se'n va,

dintre aquest plor de la pluja nocturna,

i les estrelles somriuen enllà?

Enllà somriu un mantell tot espurna...

No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

     No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

 No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

En l’altre poema que he citat, “Vinyes verdes vora el mar” tenim un exemple perfecte de sensibilitat expressiva. Segons el propi Llach, posar música a aquest poema ha estat una de les experiències més agradables que ha viscut, donada la musicalitat extraordinària de la lletra. Diu que quan la canta té la sensació d’anar dalt d’una barqueta, saltant les onades. Arriba a reivindicar a Sagarra com a poeta i com a músic, pel ritme que contenen les seves estrofes.  És evident que aquestes qualitats musicals el devien inspirar a l’hora de compondre, ja que “Vinyes verdes vora el mar” és una de les millors cançons d’en Lluís.